Aquesta setmana s’han complert cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco i, amb la seva desaparició, s’iniciava un llarg camí cap a la consecució de moltes de les llibertats de què gaudim avui dia. Un dels drets menys valorats per les generacions democràtiques és el de la queixa contínua, en especial cap als nostres governants, en totes les diverses categories i administracions. És innegable que moltíssimes vegades les queixes són més que merescudes i, generalment en un nombre semblant, són igual d’ignorades. És també evident que l’exercici de la funció pública comporta haver d’acceptar desacords i protestes. Però el que fa mig segle era gairebé impensable, avui és de vegades repetitiu i carregós.
La voràgine d’obres públiques que s’estan duent a terme a Barcelona és un filó per assenyalar, criticar i, com en tantes altres situacions humanes, passar de l’observació al judici i de la sospita a l’ofensa, quan no a l’insult. De vegades la petita queixa, immediata i totalment estèril, és la d’aquells jubilats, sempre homes, que es planten davant de les tanques protectores de les obres i valoren la barreja i qualitat dels materials fets servir o les tècniques d’execució.
El que fa mig segle era gairebé impensable, avui és de vegades repetitiu i carregós
El següent nivell ja és més realista i té a veure amb l’afectació que pot generar a cadascú una caseta d’industrials davant de l’aparador de la seva botiga o passar-se un parell de dies sense algun subministrament bàsic i sense que la companyia corresponent avisi amb prou antelació.
I després ve la gestió interessada de la denúncia. Ja sigui per una fixació personal o per interessos sectorials. Una de les principals actuacions que està en marxa a la ciutat és la reforma de la Rambla, de segur, l’obra més llargament debatuda i que l’actual govern de Jaume Collboni, per fi, ha pres com a prioritària. La idea d’ordenar la Rambla neix en els temps de l’alcalde Xavier Trias i la regidora Mercè Homs, quan es va donar carta blanca a un equip d’excel·lents tècnics del districte de Ciutat Vella i es van establir les bases dels treballs. El 2016, ja amb Ada Colau com a alcaldessa, el ple municipal va aprovar el pla Especial i es va convocar un concurs que acabaria definint l’actual projecte presentat el 2018. En totes aquestes fases hi va haver exposicions prèvies, períodes de consulta pública i la possibilitat de presentar al·legacions. I tot i això, aquesta setmana, quinze mesos abans que concloguin els treballs, hem vist com, des d’àmbits totalment oposats, hi ha qui no va llegir el projecte al seu dia i pica de peus ara pel que no va saber reclamar a temps. Les queixes, depenent en quina direcció vagin i segons l’interlocutor que les rep, poden donar per a molt. Fins al punt que hi ha qui de vegades les fa servir per escriure columnes quinzenals amb més o menys encert.