Paloma San Basilio és una guerrera. Sempre amb la llança enlaire i disposada a emprendre nous desafiaments. La dama errant de la música espanyola arriba avui als 75 amb més de 50 anys de carrera musical que culminarà l’abril de l’any que ve a Miami amb l’últim concert de la seva gira de comiat Gracias . Llicenciada en Filosofia i de caràcter multidisciplinari, a l’abril va publicar el seu tercer llibre, la novel·la Uxoa, el secreto del valle (HarperCollins), i ara estrena nou espectacle, el musical Dulcinea , dirigit per Juan Carlos Rubio i amb més de 130 funcions contractades per tota la geografia espanyola fins al 2026. Somniadora i artista errant com Don Quixot, interpreta una Dulcinea que té moltes coses d’ella i poques de l’ideal cavalleresc.
Aquesta obra teatral és el seu regal d’aniversari?
És un regal, no en tinguis cap dubte. És meravellós que després de cinquanta anys de carrera i quan fas tres quartes parts de segle arribi la possibilitat d’estrenar una cosa il·lusionant i diferent. A més, mostra una Dulcinea amb veu pròpia, capacitat crítica i que reivindica des de l’aspecte femení.
Sembla que aquesta Dulcinea té moltes coses de Paloma San Basilio, una dona capaç de divorciar-se en plena transició.
Hi ha molt de mi en l’obra, per això no em costa gens d’interpretar-la. Vaig néixer en una casa amb molta llibertat, on tothom deia el que pensava i es respectava. La meva manera d’entendre la vida i de relacionar-me de vegades xocava amb un entorn masclista, molt de judici constant, on la gent no s’atrevia a ser com era i s’havien de complir unes normes que no servien per conviure, sinó més aviat al contrari. Al final, jo soc la millor testimoni de mi mateixa i el que els altres opinin o pensin de mi és secundari. Tot el que he fet, ho he fet des del convenciment. És la meva manera d’entendre i de caminar per la vida. No hi ha cap ideologia darrere. I de vegades pagues un preu per aquesta llibertat i la no submissió, per dir que no a certes coses.
Quin preu ha pagat?
Vaig estar prop de tres anys castigada per una discogràfica per ser dolenta. Em van posar un productor amb molts èxits perquè vengués més. Però a ell no li agradava i no volia que cantés amb veu. Van voler ofegar la meva veu, que la fes petita. Vaig fer tres cançons així i a la quarta ja no podia més. Li vaig preguntar per què produïa el meu disc si no li agradava la meva veu. Em va respondre que tenia l’obligació de fer-me cançons comercials per vendre més. I li vaig dir que no a costa de la meva veu i de la meva ànima. El vaig deixar plantat i no vaig tornar.
I què va passar després?
Vaig acabar entrant al despatx del director de la discogràfica perquè no em rebia. Li vaig demanar que, si no volia gravar amb mi, em deixés seguir el meu viatge. No tenia dret de bloquejar el meu futur. Em va respondre que era en un calaix i que fins que ell volgués no sortiria. Saps què?
Què?
Al final la vida t’ajuda i apareix una cosa que et compensa. S’obre una altra porta, la teva. L’altra no era la teva, era la dels egos i les vanitats. Has de confiar en tu mateixa encara que t’equivoquis. A un artista no li pots matar l’ànima. No li pots negar el que té de diferent, d’especial.
Li ha costat de prendre la decisió d’acomiadar-se de la seva carrera musical?
Doncs no, perquè ja eren més de 50 anys, que són molts. Crec que me n’acomiado en el moment adequat i d’una manera natural. No tinc cap sensació de nostàlgia.
I ha fet la gira amb la seva filla Ivana, que també és cantant,a més de productora i compositora.
Ha estat un fantàstic retrobament entre mare i filla. Ella té molt talent i, sobretot, té una cosa que jo admiro, que és la constància. No es conforma amb una cosa a mig camí. Ha estat preciós tenir-la a l’escenari i conviure en avions i hotels.
A l’abril va publicar Uxoa, colom en basc, una novel·la que té molt d’autobiogràfic i que va escriure després de la mort de la seva germana.
Crec que va ser com una catarsi. La meva germana era com una segona mare per a mi, ella era uns tretze anys més gran. A mi m’agrada la solitud, és enriquidora. Fins a la mort de la Maite, no l’havia sentida mai com una cosa negativa, com dolor, com absència. Aleshores em vaig trobar amb aquesta altra solitud.
I també es va trobar amb la vall de Baztan.
La vaig descobrir a través d’un amic navarrès als vuitanta i vaig trobar un mas del segle XVII en molt males condicions i el vaig rehabilitar amb tot l’ afecte del món. Anar al caseriu i posar-se a escriure entre aquestes pedres sobre la seva reconstrucció i la reconstrucció de la meva ànima va ser molt bonic. A Uxoa hi ha esperança, renovació i aquest trobar sentit a la vida. I mira per on, el mas em torna tot l’amor que hi vaig posar. Ara és on visc, on he decidit que em trobo més a gust.
I què ha trobat a Baztan?
És un lloc molt màgic i la gent és adorable. Hi ha un gran respecte per tot. La vall conserva la bellesa i la puresa. Crec que cal ser universal però tenint clar d’on vens. Jo vaig néixer a Madrid, em vaig criar a Sevilla, després a Galícia..., soc molt nòmada. No pertanyo enlloc, però en cada lloc on he viscut vaig deixar una petita arrel. I ara la tinc a Baztan.
No pensa en la jubilació?
Doncs no. La jubilació està molt bé per a gent que fa una feina dura o per als que volen fer el que no han pogut fer, però és que jo sempre he fet coses que m’han agradat, i si em jubilo, les deixo de fer. No veig que el canvi sigui bo. A partir d’una edat, si tens
les idees clares, curiositat i humilitat, els anys es converteixen en un aliat i no en un enemic. Jo ara, amb 75, em sento més plena que mai.
