Després de dos anys sense gravar, Alejandro Sanz torna a l’ escenari musical amb ¿Y ahora qué +? , un disc publicat en dos temps que ja li ha valgut dos Grammy llatins i del qual ara presenta la segona part. Una innovadora estratègia per “allargar la vida” del projecte que “ha funcionat molt bé” amb les primeres sis cançons –entre les quals, Bésame , amb Shakira–, a les quals ara se’n sumen set més. Ja està de gira per Amèrica i l’any vinent, després de passar per Colòmbia, Perú, Equador, Xile, Argentina, Mèxic i els EUA, actuarà a Espanya, a “ caseta”, on ja està gairebé tot venut.
Desdramatitzar l’amor
Les guapes et trepitgen el cor fins i tot amb art, no tenen compassió”
Al videoclip de Las guapas, el primer d’aquest lliurament, hi apareix amb aire de crooner...
Sí, hi ha aquella part irònica de fer com si res davant les dones que et trepitgen el cor. És per treure drama al desamor: ho fan amb tant d’art que en vaig haver de fer una cançó.
Realment, com diu, les guapes no tenen compassió?
No, no tenen compassió. Ni els homes guapos tampoc, oi?
A No me tires flores flirteja amb el reggaeton, el gènere de moda, amb Rels B...
Bé, el reggaeton ja no està tan de moda. Aquest tipus de ritmes s’han anat fusionant amb altres coses, com l’afrobeat i altres sons que l’enriqueixen i sobretot ens treuen una mica del bucle. I Rels B no fa exactament reggaeton, barreja molts altres patrons rítmics.
També ha comptat amb Carín León, Manuel Turizo, Emilia i Elena Rose...
Totes les col·laboracions que hi ha al disc hi són per algun motiu, perquè hi ha una connexió i un respecte musical.
A quins músics admira? Ha escoltat el disc de Rosalía?
Sí, em sembla que ha fet el que ha volgut. I és ara quan ho ha de fer. Des que la vaig conèixer estava convençuda que triomfaria, així m’ho va dir un dia a casa meva. Ara es permet el luxe de fer coses que potser si les fes un altre artista no es rebrien igual.
També se sent lliure?
Sí. Tinc el meu equip, esclar, que m’assessora, però has de ser feliç amb el que fas, si no, la gent no s’ho creu.
Amb quatre Grammy i 24 Grammy llatins, és l’artista espanyol més premiat. Tem encasellar-se?
En absolut. Això és el que és nostre. Que a més dels Grammy només hi hagi els Latin Grammy és per alguna cosa: la indústria de la música llatina ha fet els deures, ha treballat i representa un volum molt gran.
A Palmeras en el jardín diu “Tú siempre serás La Habana y yo siempre seré Madrid” com una manera d’explicar la ruptura amorosa. Com és viure a cavall d’ Espanya i Amèrica?
En realitat no visc a cavall de res, perquè viatjo moltíssim,
però Madrid va amb mi allà on vagi.
Quin Madrid? El pis de Moratalaz? La casa de Pozuelo?
Madrid és una capital petita, afortunadament, i això la fa manejable. Quan vas a Los Angeles o São Paulo t’adones de què és una ciutat gran: canviar de barri vol dir gairebé canviar de país. Ahir precisament vaig passar per La Elipa, que era on jo anava a escola, per sota del pont on em vaig declarar per primera vegada a una noia. Encara tinc amics allà i quedem de vegades.
Greta Garbo es recloïa perquè l’aclaparava ser reconeguda. Com ho fa per prendre’s un cafè o una cervesa tranquil?
Quan surts comences a plantejar-te coses com: “Avui no em sento amb ganes, no em queda bé la roba...”. Saps que et miraran, que et jutjaran: “Ai, mira, s’ha quedat calb, s’ha engreixat”... Perquè això passa, oi? Llavors costa una mica, però cal alliberar-se d’això, perquè si no, no pots viure. I a l’època de la Garbo no hi havia mòbils. Avui qualsevol et grava fent el que sigui...
I l’incomoda...
Sí, bé, la fama... És allà i ve en el paquet. Què n’hem de fer?
Això porta a una pregunta sobre una cançó com Hoy no me siento bien, que interpreta amb Grupo Frontera, en què conclou que “sentirse mal también está bien” i es pot plorar “porque sí”, no per falta d’amor o infelicitat.
És tota una declaració d’intencions després d’un procés llarg. Òbviament, no és tan fàcil com dir-ho, però jo crec que és una petita eina si pot ajudar. Quan estàs en una situació complicada o tens un procés de depressió o alguna cosa així, que algú et digui: “No et preocupis per estar malament”. Perquè de vegades estàs malament i sobretot et preocupa molt estar malament. El més important és trobar nom al que et passa, perquè quan no saps què estàs sentint és quan realment tens un problema. La tristesa la reconeixem tots, el malestar, l’alegria. Però quan hi ha una cosa no saps què és que et diu: “Em sento completament buit i no ho vull... No sé què hi faig, aquí”, és quan has d’anar amb compte.
De fet, en aquesta cançó també diu: “Ya he superado esto”. Així és com se sent ara?
Sí, sento que sempre cal continuar amb el procés de teràpia i tot això, perquè pot reaparèixer quan ja ha aparegut una vegada. Cal anar amb compte i sabent reconèixer les coses que la disparen... Com les entrevistes llargues (fa broma).
Per tant, es pot ser feliç sense amor, estant sol?
Estic convençut que sí. No crec que hi hagi res comparable a sentir-se bé amb un mateix i, després, per descomptat, si tens la sort d’enamorar-te i viure una història d’amor meravellosa, doncs benvinguda. M’acabo de carregar cent anys d’història de romanticisme [riu].
