Els que només invoquen santa Bàrbara quan trona han corregut a Spotify a comprovar qui eren aquests nois que, en un tres i no res, han venut 220.000 entrades. Els Oques Grasses són un grup molt consolidat que va néixer fa més d’una dècada a partir del projecte creatiu de Josep Montero musicalment bastit pels alumnes osonencs de l’Esmuc Arnau Altimir (bateria), Joan Borràs (teclat), Guillem Realp (baix), Miquel Rojo (trompeta) i Josep Valldeneu (saxo). L’últim d’afegir-s’hi va ser Miquel Biarnés, que és d’Ascó i toca el trombó, d’una manera que defineix la naturalitat que els caracteritza. Per presentar el primer disc, Un dia no sé com , van fer venir tres percussionistes a muntar una batucada. Un d’ells, en ple assaig, se sabia una cançó lenta (i preciosa) que es diu Senzilla , es va posar a cantar-la sencerai Montero li va dir, mig de broma, que a la nit el faria pujar a l’escenari. A l’hora del concert, va cridar Biarnés pel micro, el d’Ascó la va cantar, el van fitxar i serà un dels set Oques que participarà en els quatre comiats multitudinaris de l’Estadi Olímpic.
L’èxit d’Oques Grasses es fonamenta en una naturalitat imaginativa, la singularitat vocal de Montero, les lletres en un català d’Osona very fuet amb incrustacions en anglès, la qualitat musical del grup i un esperit (xai) desvergonyit que arrossega públics diversos amb uns ritmes que fan ballar tant les neurones com els malucs. L’any 2014, en una conversa amb Montero i Biarnés per a la revista Esguard , els vaig demanar què els semblaven els grups que feien discursos des de l’escenari. Montero va dir que els músics fan música, que respectava els que ho feien, però que a ell dalt de l’escenari no li agradava fotre discursos sobre com s’ha de canviar el món. “Si volem fer política –va afegir–, doncs podem anar a un lloc on es faci política, posar-nos allà i parlar”.
L’experiència d’un concert ve precedida per una d’anticipatòria amb rituals digitals de compra
És el primer cop que un grup que canta en català omple quatre estadis. L’èxit és fruit del seu talent artístic, però també de la reconversió de la indústria exdiscogràfica en promotora de concerts. En el cas d’Oques Grasses, després d’un període llarg de descans, va córrer el rumor que el concert que feien per la castanyada al Cabró Rock de Montmeló seria l’últim. Aquella nit es van limitar a dir que no ho era. L’alleujament generalitzat dels seus fans va precedir l’anunci, pocs dies després, d’un macroconcert de comiat a l’Estadi Olímpic l’octubre de 2026. El primer dels quatre que finalment han estat. El no però sí i el sí però no sempre ha estat un recurs de seducció molt sexi. A més, l’experiència d’acomiadar un grup que t’agrada sempre ve precedida per una altra que ofereixen els nous rituals digitals de compra (mooolt) anticipada amb protocols de videojoc que ajuden a fomentar el FOMO. Very fuet !