Les eleccions a Xile estan tenint i tindran com a protagonistes simpatitzats de la dictadura de Pinochet, i això ha fet revifar l’interès per aquell període, i molt concretament pel sistema de pensions de capitalització, fins a l’extrem que l’ ABC ha dedicat la seva pàgina tercera –la més important de les d’opinió– a l’exministre de Treball que el va implantar en aquell país, el qual l’ha fet servir per dir-nos que l’única solució que tenim per resoldre l’angoixós problema de sostenibilitat a què ens enfrontem és implantar aquest sistema com més aviat millor (tot i que curiosament, però molt significativament, les forces armades xilenes van quedar al marge de la reforma).
Enfront d’aquesta proposta, el primer que cal dir és que el prestigi de què encara gaudeix entre alguns la política econòmica de Pinochet (i que després hem denominat neoliberal ) és sorprenent i només posa de manifest fins a quin punt la fe és més forta que la raó. Perquè el cert és que el balanç d’aquells 17 anys de dictadura va ser pobríssim, com ho posa de manifest el fet que el PIB per càpita d’aquell país es ressagués no sols respecte a Corea (va passar del 109% al 40% del d’aquest país), sinó respecte a Mèxic (del 95 al 80%) o Espanya (del 33 al 18%). Cap d’aquests països no va aplicar polítiques semblants a les dels Chicago Boys que assessoraven el govern de Pinochet i, en el cas de Corea, va fer exactament el contrari.
El prestigi de què encara gaudeix entre alguns la política econòmica de Pinochet és sorprenent
Que tenim un problema amb el finançament de les pensions i que el sistema de repartiment ( “ pay as you go ” , que
diuen els anglosaxons) és insostenible en un escenari de baixa natalitat, és indubtable. També ho hauria de ser que hem fet tard per aplicar el sistema de capitalització, perquè el que se’ns proposa és que els treballadors de les properes dècades no sols segueixin mantenint els jubilats (que és el que se suposa que no poden fer), sinó que, a més, estalviïn prou per constituir un fons que financi les seves pròpies pensions el dia de demà.
El que necessitem per pagar les pensions dels baby boomers és, certament, un miracle, però aquesta proposta no és un miracle, sinó un absurd, que no és el mateix.
Perquè els miracles, en economia, no sols existeixen, sinó que tenen nom, i per això parlem del miracle espanyol , del miracle japonès , del miracle xinès , i el dia de demà parlarem del miraclevietnamita .
Tots aquells països han passat per un període d’intensa millora de la productivitat i del PIB per càpita, i tots aquests períodes s’han caracteritzat pel mateix: un poble, que per les raons que fossin estava distret, que de sobte es posa a treballar.
Per això, tan absurdes com les propostes neoliberals són les d’aquells que creuen que podrem finançar les pensions de les properes dècades no ajornant l’edat de jubilació (França) o treballant menys hores (Espanya).