Feliç si l’altre és desgraciat
Ens sentim feliços o desgraciats no pel que aconseguim, sinó pel resultat de comparar-nos amb el que aconsegueixen els altres. Duke ho va aprendre de Gilbert a Harvard, però també del que sentia i observava en els altres jugadors. I és que un joc de suma zero, com el pòquer, en què guanyes el que els altres perden, és ideal per observar els altres i observar-nos. I augmentar així la nostra objectivitat fins a reconèixer el mèrit dels altres quan ho mereixen i admetre en la derrota o en la victòria que algunes de les nostres decisions han estat pitjors que les seves. Així començarem a millorar-les. Guanyar la partida definitiva serà comprovar que no guanyem o perdem mai del tot si admetem els nostres errors encara que haguem guanyat, i si n’aprenem encara que haguem perdut.
Què ensenya el pòquer de la vida?
Que la vida és pòquer i no escacs. En escacs l’atzar no és decisiu: guanya el millor jugador; en canvi en pòquer, com en la vida, un principiant qualsevol, vostè, pot guanyar-me a mi, campiona de la sèrie mundial.
Ni se m’ocorre intentar-ho.
Per això en la vida, com en el pòquer, li resultarà més útil la teoria de jocs de Von Neumann, Morgenstein; les del Nobel Nash...
Nash, el d’ Una ment meravellosa: el vaig entrevistar aquí... I poc després va morir.
Ho veu? En la vida, com en el pòquer, cal prendre decisions davant cartes amagades i l’atzar converteix la millor en pitjor i la pitjor en millor. I aquesta és la primera lliçó...
En la vida puc prendre la millor decisió en cada moment i tot i així perdre?
En la vida, el pòquer i la teoria de jocs prenem decisions amb informació incompleta i resultat obert, així que si la incertesa ho decideix, la teva millor decisió pot fer-te perdre. Però estava ben presa!
Perdre no significa que fos dolenta.
Exacte! En la vida pots prendre la millor decisió en cada moment i tot i això obtenir un mal resultat: en la vida i en el pòquer. En escacs, això és impossible.
Però tot i així cal saber prendre-la?
Perquè la nostra existència al capdavall depèn de la suma de les nostres decisions, que són les que li donen sentit, sigui quin sigui el resultat que ens imposi la incertesa.
Si alguna cosa ens surt bé, la temptació és pensar que és perquè som llestos.
En canvi, si la sort ens afavoreix, una mala decisió pot donar-nos un bon resultat. La intel·ligència consisteix a discernir després de cada resultat –bo o dolent– entre el que ha decidit la sort i el que és mèrit del nostre bon criteri. Aprèn ara alguna cosa?
Ho estic intentant.
Bé, perquè la millor resposta a gairebé qualsevol pregunta és “ no n’estic segur”.
És l’actitud popperiana i sàvia.
Correcte: Popper i Nash no volien ser el tipus que sap, sinó el tipus que aprèn.
Aquí sempre preguntem.
No estigui segur ni d’això. Només si admet la ignorància prèvia, aprendrà. Jo vull aprendre. I la primera lliçó és que el nostre cervell ha evolucionat per encertar només després d’equivocar-se. Però només pots aprendre si abans reconeixes el teu error i amb ell la teva ignorància.
Preferim qualsevol falsa seguretat a suspendre el judici?
I després, quan sabem el resultat, caiem en la fal·làcia retrospectiva del Nobel Kahneman, aquest “ja ho sabia jo” dels idiotes quan veuen el resultat.
Prometo no dir-ho mai.
I si ha sortit bé, és per la nostra sàvia decisió; si ha sortit malament, és culpa de la mala sort.
I qui ens guanya és un idiota amb sort.
A més, ens dol més perdre del que ens agrada guanyar. Perdre 50 dòlars ens fa sentir malament en el mateix grau que guanyar-ne 100 ens fa sentir bé. Quan jutgis una decisió, has de lluitar contra aquests biaixos cognitius; perquè cada vegada necessitaràs més sort perquè no arruïnin la teva vida.
La vida és una successió d’apostes?
En gran manera, sí; però si no assumeixes a l’hora de fer-les que sempre hi ha risc i informació que no tens i desenllaços inesperats, t’equivocaràs més cada cop més vegades.
Per què odiem la incertesa?
Hem evolucionat per odiar-la, perquè consumeix més energia assumir la pròpia ignorància i suspendre el judici que autoenganyar-se amb la falsa seguretat d’una mentida.
Les xarxes socials viuen d’això.
I les nostres creences –fins i tot si són falses– determinen les nostres decisions posteriors. Pulitzer, Hearst i Ciutadà Kane d’ Orson Welles, la pel·lícula que va guanyar l’Oscar en retratar-lo, van dominar aquest art de la desinformació: barrejar veritats amb mentides, l’essència del pòquer.
El pòquer és mentider per naturalesa?
Com tantes persones intel·ligents. El problema és que també ho són per mentir-se: com més llest ets, més fàcil et resulta tunejar una narrativa que adapti els fets a les teves creences. I si ho dubta, fixi’s en els polítics.
Què ens aconsella per evitar-ho?
Per enfrontar-se als seus biaixos cognitius, intenti –els jugadors ho fem– avaluar en un percentatge cert el risc de cada decisió amb resultat incert que prengui.
Bé.
Posi números a les seves decisions. El sorprendrà com milloren.
Per què ajuden a prendre-les?
Perquè també descobreixen que no l’encertem ni tampoc fallem mai del tot. Conformem-nos amb encertar de vegades.
Gràcies.
Per cert, Ciutadà Kane no va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula. És el que li deia: vostè dubti de tot el que aprèn i potser així anirà millorant en el pòquer i en la vida. Jo continuo intentant-ho.
