Pedro Plaza Salvati és un paio amb mala sort. Ell viu a Barcelona, però, de tots els llocs possibles on el va poder enxampar la part més dura de la pandèmia de coronavirus (aquells moments inicials terribles), li va tocar ni més ni menys que Caracas, on va acabar atrapat tretze mesos. Lluny d’arronsar-se, va intentar convertir-se en una mena de Robert Walser, passejant per un escenari doblement distòpic (sanitàriament i socialment), observant molt, anotant-ho tot i sentint-se com un personatge apocalíptic de Cormac McCarthy.
Ens parla de personatges estrambòtics que creuen alhora en els extraterrestres i en Nicolás Maduro
El seu llibre La vida interrumpida, que acaba de publicar Catarata, és una crònica clàssica on el protagonista narrador deambula per un món que sembla haver-se aturat, veient les coses d’una manera única. Conversa, com Peter Handke, amb els bojos del carrer i n’extreu saviesa. El fumiguen, quan arriba, a l’avió, com si fos un ésser radioactiu perillós. Viu en un lloc on se succeeixen els incendis (la gent té el perillós costum d’emmagatzemar bidons de benzina a casa) i, per no ser víctima de la violència del carrer –a la ciutat amb més homicidis per habitant del món–, es vesteix amb texans estripats i no du mai rellotge. I extreu forces de no sabem on per narrar-nos l’assassinat del seu germà.
És un cronista tranquil i minuciós, que veu gent que llegeix al carrer novel·les de García Márquez en veu alta. Ens parla de personatges estrambòtics que creuen alhora en els extraterrestres i en Nicolás Maduro. Freqüenta el gimnàs i les llibreries. Passeja amb un telèfon sense línia, que només li serveix per fer fotos. Rep llibres per delivery i se’n troba caixes plenes al carrer. Cataloga exemples de picaresca mentre admira la proliferació de colibrís, agrons i churines . Veu les tanquetes antiavalots com una magdalena proustiana que el remunta a la seva joventut: “Recordo quant de gas lacrimogen que ens empassàvem en aquesta avinguda...”.
Lee tambiénD’aquesta aigua no en beuré
Als diaris de vegades ens trobem a la màquina de venda automàtica corresponsals de guerra queixosos que, ho admeten, senten nostàlgia de la vida adrenalínica en llocs en conflicte. Em pregunto si potser li passa una cosa semblant a Plaza Salvati a la tranquil·la Barcelona actual, on si els carrers s’esquerden és per les obres que escomet sense parar l’alcalde Collboni i el perill més gran del vianant és que l’atropelli un patinet elèctric.
Sí, Plaza Salvati va tenir mala sort de quedar atrapat a la Caracas de la pandèmia. Però els seus lectors ens en sentim afortunats.
