Si l’explicació de Jordi Pujol i Soley és certa, el cas que arriba demà a judici a l’ Audiència Nacional suposa d’alguna manera l’inici i el tancament d’un rosari de casos que, des de la reinstauració de la democràcia, han afectat el partit que durant més temps ha ocupat el poder a Catalunya. Perquè les disculpes de Pujol diuen que va tenir els diners que va heretar del seu pare des de cinc mesos després de ser elegit president, el 1980, i quaranta-cinc anys i quinze legislatures després, el 2025, arriba al banc dels acusats. Va ser una deixa de l’avi Florenci o es va nodrir amb comissions i negocis tèrbols, com sostenen les acusacions?
Entre la deixa i demà, la formació ha patit dures acusacions i condemnes, com la del Palau de la Música, la dels casos Pretòria, 3% o ITV, en què el condemnat va ser ni més ni menys que el cinquè fill de l’expresident, Oriol Pujol i Ferrusola, el que aspirava a recollir el testimoni i el llegat (polític) del patriarca. El 2012 va ser acusat en un informe de l’Agència Tributària de “col·laborador necessari” en una trama que va intentar manipular concursos de concessió relacionats amb les estacions de la Inspecció Tècnica de Vehicles (les ITV).
La Generalitat va falsificar factures per abonar 72.000 euros a Josep Tous, número dos de la Diputació de Barcelona i persona afí a Oriol Pujol, per anul·lar el mapa d’estacions d’ITV desenvolupat pel govern (tricolor) que va desbancar Pujol pare (amb Pasqual Maragall al capdavant), i Oriol Pujol va acabar imputat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tràfic d’influències. Després d’alguns vaivens judicials, el 2018 va arribar a un acord amb la Fiscalia en què reconeixia suborn, falsedat documental i tràfic d’influències i acceptava una pena de dos anys i mig de presó i una multa de 76.000 euros. Va pactar, va al·legar, per evitar un periple judicial a la seva dona, Anna Vidal i Maragall. Va ser a la presó 65 dies. Abans, el 2014, havia hagut de renunciar als seus càrrecs (i somnis) polítics quan el seu pare va confessar allò d’Andorra.
De totes aquestes causes al voltant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) queda per jutjar la del 3%. La investigació es va tancar el juny del 2024. La que es comença a jutjar demà va trigar cinc anys i quatre mesos a arribar al banc dels acusats.
En el cas 3% –que va batejar al Parlament abans del seu naixement judicial el llavors president de la Generalitat Pasqual Maragall, quan va proclamar allò de “vostès tenen un problema i es diu 3%”– s’ha investigat el presumpte pagament de donacions a CDC. Més que la xifra, l’important és el símbol. En la causa que demà arriba a judici hi ha diverses xifres a què succeeix el símbol matemàtic. La del 3% es va obrir judicialment l’abril del 2020 per esbrinar si alts càrrecs de CDC aportaven fons (generalment 3.000 euros) a la formació i aquesta última els els tornava posteriorment en efectiu, “amb coneixement del seu origen il·lícit”, i com a forma de finançament.
Sí que van ser jutjades dues causes més, que han tingut més que seqüeles judicials. El cas Pretòria, que va acabar amb la condemna, entre d’altres, de dues persones que van ser (tots dos) mà dreta de Jordi Pujol, una cosa impossible en la biologia, però no en la política: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Van ser condemnats a penes de gairebé dos anys de presó per tràfic d’influències i blanqueig de capitals, després d’aplicar-los els atenuants de dilacions indegudes i de confessió. Es van decomissar els guanys il·lícits de tres operacions urbanístiques: els 1,1 milions de l’exalcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz; els 3,2 d’ Alavedra, i els 5,1 de Prenafeta. Bartomeu va anar a la presó i, fa poques setmanes, van sortir a subhasta dues propietats que tenia a l’ Empordà. Alavedra va morir el 2018; Prenafeta, l’abril d’aquest any.
El gran escàndol de l’era Pujol va ser, tot i això, el cas Palau. El 2018 l’ Audiència de Barcelona va afinar el càlcul del saqueig perpetrat pels seus dos principals administradors –Fèlix Millet i Jordi Montull– i va concloure que es van robar 23 milions. Va esclatar el 2009, en plena hecatombe econòmica, i els detalls que van anar emergint van ser pura pornografia: obres a les seves mansions, viatges per tot el món, els casaments de les seves filles, compra d’art... I finançament de CDC.
El partit de Pujol es va beneficiar amb el pagament de factures per serveis no prestats. Van crear una trama amb la constructora Ferrovial, que abonava a CDC un 4% a canvi d’obra pública. La sentència de l’ Audiència va estimar que des de principi del 1999 fins al juliol del 2009 el total de comissions satisfetes per Ferrovial a CDC va ser de 6,6 milions. Com a intermediaris, Millet i Montull van robar 2,8 milions i 700.000 euros respectivament. Sis milions no se sap on van acabar.
Es van reclamar els diners a CDC. Un partit que, al remolí del procés, havia desaparegut, per acabar-se convertint en el PDECat, tot i que la major part dels seus quadres i votants són avui a Junts. El del deute és un altre litigi. CDC va ser condemnada a pagar 6,6 milions després del cas Palau. El Suprem va decidir el desembargament de les seves seus per prioritzar la suspensió de pagaments (que tramita un jutjat mercantil de Barcelona) perquè pogués fer front al pagament. Fa un any, l’Ajuntament d’Amposta (hi governa ERC) va comprar la seu local per 12.000 euros.
