Junts i la nostàlgia

El 25 de juliol del 2014, a les 8 del matí, Jordi Pujol telefona a Artur Mas. “Ens hem de veure amb urgència, ara”. Mas anunciarà aquell dia que Josep Rull serà el coordinador general de Convergència en substitució d’ Oriol Pujol, encimbellat dos anys abans i imputat en la trama de les ITV. Tot s’ enfonsa. El partit hegemònic durant 23 anys de govern a Catalunya i d’influència a la política espanyola ja no passaria del fundador al seu fill. Però això no era res comparat amb la bomba que esclataria al cap d’unes hores, quan el patriarca revelés els diners sense declarar que la família tenia a Andorra. Al cap de pocs dies Mas li comunica que serà desposseït de la condició de “ molt honorable”.

En la seva confessió, Pujol no diu quants diners té dipositats a Andorra i ho atribueix a una “ deixa ” de l’avi Florenci que no va posar a nom seu per garantir el benestar de la família si fracassaven les aventures polítiques del pare. Però Pujol admet que no hi ha cap document que avali que es tracta d’una herència. Això converteix la confessió en paper mullat políticament i suposa la seva defenestració. Mas sempre va considerar que allà va començar el declivi, que va ser un punt d’inflexió per al partit, llavors ja immers en el procés . El cert és que el resultat de les eleccions del 2012 ja havia baixat respecte al 2010, en una campanya marcada per la crisi i la interferència de les clavegueres del Ministeri de l’Interior. En tot cas, la confessió de Pujol va obrir un meló de què molts es penedirien: el de l’anomenada refundació, amb canvi de nom i plena de vaivens tàctics i ideològics.

Des d’aleshores, i a mesura que aquest espai polític ha anat perdent poder institucional, els nostàlgics del pujolisme que han intentat tornar als orígens s’han anat succeint i tots han estat escombrats, de vegades per les urnes i altres per Carles Puigdemont, successor de Mas. Els últims anys Pujol ha reaparegut en la vida social catalana, acompanyat gairebé sempre pel seu fill Oriol, en un intent de rehabilitar la seva figura i llegat polític, cosa que anava fent efecte. El judici a la família per suposada corrupció que comença demà truncarà aquest procés. Però no són pocs a Junts i a la política espanyola els que enyoren un lideratge fort, però traçut, que negociï amb pragmatisme i sigui capaç d’ infondre autoestima al votant sense encoratjar frustracions.

Pujol ha fet gestos de distància respecte de Junts. Per exemple, va assistir a la firma del Pacte per la Llengua per part del PSC, ERC i els Comuns, que Puigdemont va rebutjar. Tot i que ha estat prudent en públic, les seves opinions en assumptes com la immigració difereixen de les que exhibeixen els hereus del seu partit. Pujol no es va afiliar mai a Junts, com tampoc no ho ha fet Mas. Per als qui sí que van fer aquest pas, però encara tenen el pujolisme com a referencia, el que menys entenen de l’estratègia de Puigdemont és la pèrdua de la vocació de govern. Convergència sempre va ser un partit de poder, que aspirava a aplicar les seves polítiques, i per a això avui és necessari arribar a acords. No veuen futur a la mera confrontació, sigui a Catalunya o amb Pedro Sánchez. No se senten a gust en un partit protesta.

D’altres són menys nostàlgics, però troben a faltar directrius més clares, tant en el discurs com en l’elecció de lideratges. Volen saber, per exemple, qui encapçalarà la llista per Barcelona i si Puigdemont serà el candidat a la Generalitat o no. Els incondicionals de l’expresident també estan una mica inquiets, ja que són conscients que necessiten que el seu líder torni com més aviat millor per agafar les regnes del partit sobre el terreny i s’erigeixi en cap de l’oposició a Salvador Illa. Per a aquests, l’espai que un dia va ocupar Convergència ja no existeix, ja que la política s’ha radicalitzat. Tot i això, tampoc no troben la fórmula per combatre l’auge d’ Aliança Catalana.

Junts ha patit la pèrdua de gairebé tot el seu poder institucional i es troba des de fa temps en una situació insòlita: la de disposar d’un líder incontestable per l’èpica independentista que l’envolta, però que no pot exercir la seva funció com la resta des de la distància. El seu retorn, si es confirma per al primer trimestre del 2026, obrirà una etapa decisiva per als hereus de Convergència alhora que els jutges escodrinyen el passat de qui va ser un dels polítics més influents sorgits a Catalunya en aquesta democràcia que ara compleix 50 anys.