A començaments dels anys cinquanta, les imatges de Marilyn Monroe vestida amb uns jeans rectes clàssics i camises nuades van recórrer el món. La principal estrella i símbol sexual de l’època s’apropiava de l’estil masculí amb la mateixa naturalitat que qualsevol home. I si ella ho podia aconseguir, altres dones també. El que probablement no sabien és que aquells texans tan reconeixibles –i popularitzats per Levi Strauss el 1873– no van néixer a San Francisco, sinó en una petita ciutat del sud de França anomenada Nimes, a poc més de dues hores de Barcelona gràcies a la connexió dels trens TGV InOui.
El terme jean va aparèixer a començaments del segle XIX i feia referència a una sarga de cotó produïda en aquesta ciutat, coneguda com a serge de Nîmes . Aquest teixit s’elaborava en diagonal combinant fils crus amb d’altres de tenyits amb indi. Amb el temps, l’expressió de Nîmesva anar derivant fonèticament fins a convertir-se en denim. Curiosament, malgrat que es produïa tot a Europa, va ser als Estats Units on es va popularitzar de manera massiva, gràcies al sastre Jacob Davis i a Levi Strauss, propietari d’una casa a l’engròs de teles a Califòrnia. Ells van portar la idea a l’altra banda de l’ Atlàntic i la van patentar. Així van néixer els blue jeans : uns pantalons de denim reforçats amb rebladures de coure dissenyades per resistir la feina dura dels obrers, els miners i els vaquers de l’ Oest.
Hollywood va tenir un paper clau en la popularització d’aquests pantalons. A les dècades del 1930 i el 1940, actors com John Wayne o Gary Cooper, herois dels westerns, van convertir els jeans en un símbol de masculinitat. Tot i això, no va ser fins als anys cinquanta que van deixar de ser només roba de feina per convertir-se en un símbol d’actitud i rebel·lia. Per primera vegada, estrelles com James Dean i Marlon Brando apareixien a la pantalla gran amb texans, els ídols del rock en duien als seus concerts i els hippies els adoptaven com una manera de mostrar suport a la classe treballadora. Els jeans també es van transformar en un símbol del feminisme quan van desafiar la idea que els pantalons només eren cosa d’homes. Quan van començar a portar-ne, les dones van guanyar comoditat, llibertat i autonomia, de manera que van convertir una peça de roba quotidiana en un símbol d’empoderament. Per primera vegada, els homes i les dones podien vestir exactament la mateixa peça de roba sense distinció de gènere.
Actualment, els texans són la peça de roba que es fa servir més arreu del món, però la seva indústria també és una de les més contaminants. Per fabricar un sol parell de jeans calen milers de litres d’aigua, a més d’enormes quantitats d’energia, químics i processos industrials que generen residus i emissions. Davant aquesta situació, Ateliers de Nîmes –l’única fàbrica de denim que resisteix a la ciutat francesa– ha decidit actuar recuperant tècniques del segle XVII úniques al món. Fan servir un fil recargolat, doblegat i tornat a retorçar, que és prou resistent per teixir-se sense necessitat d’engomats sintètics que consumeixen grans quantitats d’aigua i dissolvents. El resultat són uns pantalons d’alta qualitat i responsables, en un sector que durant dècades ha prioritzat la productivitat i el baix cost per sobre del medi ambient. Per a ells, tornar a les arrels no és fer un pas enrere, sinó un camí cap endavant per teixir un futur millor.
