Reinventar Barcelona des del malmès Raval

El primer tram de Nou de la Rambla és la síntesi perfecta dels carrers desposseïts d’ànima per la degeneració dels usos comercials. En només mig centenar de metres, amb poques excepcions, hi ha representats tots els perfils del comerç depredador d’avui: locals de menjar precipitat, súpers patibularis i botigues de souvenirs que venen tant samarretes de Lamine Yamal i Kylian Mbappécom d’altres que honren el narcotraficant, segrestador, lladre, corruptor, extorsionador, torturador i assassí en sèrie Pablo Escobar.

Però quan es travessa un desert és imperatiu trobar un oasi. Així doncs, en aquest desert d’autenticitat i bon gust anem a la recerca del recés de bellesa que és el Palau Güell, edifici dissenyat el 1888 per Antoni Gaudí per a la família del mateix nom i que des de fa 80 anys pertany a la Diputació. Ens espera un esdeveniment diferent de qualsevol altre. I no només per la condició d’espectacle de laboratori que, per un dia, obre les portes al públic curiós.

Les cases, com els éssers vius, també respiren. La majoria respiren pels finestrals, pels patis interiors i, fins i tot, per les esquerdes. El Palau Güell, que està incrustat en una densa trama urbana –se li atribueix la condició de ser l’últim palau construït a Ciutat Vella–, respira, a diferència de la resta, a través de l’ orgue, dissenyat al seu dia pel basc Aquilino Amezua i el mateix Gaudí perquè la música brollés de la cúpula central i envoltés els que accedeixen a la part més noble de la casa. Abandonat a la seva sort durant molts anys, aquest orgue es va haver de substituir pel que va construir el 2011 Albert Blancafort, orguener amb taller a Collbató, que va fer servir elements que s’havien preservat de l’original.

És el mateix Blancafort qui rep el públic al saló central. Explica als presents que estan a punt d’assistir a la feliç col·laboració entre la cantant i compositora Maria Arnali l’ orgue del Palau. De seguida, a Arnal, una artista versàtil i valenta que ha col·laborat amb el Sónar+D, el CCCB o el Barcelona Supercomputing Center, la sentim cantar a les altures del palau, alternant presència física amb aparicions en una pantalla i fonent-se amb un orgue que –ens explicarà després– concep com una extensió de la seva pròpia veu.

És cert. L’ orgue inspira i expira a través d’ Arnal, de l’escalinata, del fustam, de les mirades fantasmals de les pintures d’Aleix Clapés o de les del públic que assisteix des de terra a aquest exercici d’alquímia. Algunes de les cançons formaran part del pròxim àlbum de Maria Arnal i són la demostració que l’ orgue té recorregut més enllà de la música sacra. El del Palau Güell ja es va fer servir durant una edició del Sónar i per tot el món proliferen els festivals que posen l’instrument al servei del tecno o de la música contemporània. Llàstima que no prosperés l’audaç intent d’alguns entusiastes locals de reviure el grandiós orgue civil del MNAC, aprofitant el centenari del 1929.

L’operació d’ infondre aires d’avantguarda a l’ orgue del Palau Güell té diverses motivacions, més enllà de la delectança del públic que assisteix a aquest cicle de concerts Orgànic 2025 . L’ús dels avenços tecnològics és un dels fonaments del modernisme català, que també va unir art, indústria i artesania. Tots aquests elements conflueixen en la renovació en marxa del discurs del modernisme a partir de la tecnologia, amb els exemples recents de la casa Batlló –amb projeccions d’artistes digitals, com ara Refik Anadol, Sofía Crespo i Quayola– o de casa Ametller, amb Layers of Reality.

Però la conversió de l’ orgue tradicional del Palau Güell en un hiperorgue (l’expansió de la capacitat creativa de l’instrument) també dinamitza, a partir de la cultura, una zona del Raval que
té una clara tendència a la malenconia. I ratifica la idea que és més útil revitalitzar amb bons continguts els edificis antics que crear nous continguts sense tenir gaire clar què s’exposarà o es programarà dins.