Viatgem a Nova York i pensem que això surt en tal pel·lícula, o allò en aquell llibre, oi? Però, quines són les imatges que ens expliquen Barcelona?”, es pregunta Jordi Amat (Barcelona, 1978). Per respondre aquesta pregunta podríem fer servir el seu nou llibre, Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025) (Edicions 62), amb què va guanyar el V premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic.
En realitat, però, el que hi trobarà el lector és una història cultural barcelonina dels últims cinquanta anys, una narració que vol ser la base d’un debat sobre la democratització de la ciutat, un procés que ell defensa que ja havia començat abans de la mort de Franco i que té tres fases molt marcades: la cultura de la transició, els Jocs Olímpics del 1992 i la seva ressaca, que arriben fins al Fòrum de les Cultures del 2004, on començaria un tercer moment agreujat per la crisi del 2008, de la qual grosso modo no hem sortit i que ens ha abocat a “una bifurcació entre la Barcelona global d’èxit, la dels expats, que promet modernitat i és barata per als que treballen amb sous d’empreses estrangeres, i la Barcelona dels que vivim aquí i comencem a notar un cert malestar”.
Lee tambiénFlavia Company: “La religió ha estat substituïda pel consum, que calma les consciències”
El periodista, que lamenta “no poder saber què en pensaria Lluís Permanyer, perquè és qui millor hauria pogut llegir aquest llibre”, recorda que les primeres idees del llibre ja van néixer quan va escriure el seu primer article a les pàgines d’Opinió d’aquest diari, el 2015, just després de les eleccions que havien dut Ada Colau a l’alcaldia, un fet que li va fer veure que la Barcelona que ell veia no era la que molts vivien: “Em defineixo com un petitburgès de l’Eixample, moderadament progressista, un senyor d’ordre, a qui l’evolució de la ciutat, de sobte, obliga a veure i dir coses que no responen al que hauria de fer”.
Amat posa èmfasi en la democratització de la ciutat, perquè creu que el passat demostra que “amb ambició i bona política es pot aconseguir”, i encara que constati que avui “Barcelona està capturada pel neoliberalisme”, hi ha una important resistència a cedir. “Jo ja entenc que les empreses vulguin guanyar diners, però els que en guanyen moltíssims no pot ser que en guanyin tants”, insisteix. També té clar que si la política no ofereix respostes als problemes importants dels ciutadans, i l’habitatge és el principal, “tindran motius per despenjar-se de la democràcia”. Perquè reviure la història cultural que ens ha dut fins on som també és una manera de reflexionar sobre el futur que volem viure.
