La multireincidència es contagia

Tothom sap que els delinqüents van davant de les lleis i que aquestes últimes es creen o s’adapten per respondre a les noves formes delictives i evitar que es converteixin en problemes més grans i sigui més difícil resoldre’ls. Això passa aquí i a tots els països, però alguns són diligents i ràpids a preparar les respostes, d’altres es fan els mandrosos però acaben actuant, i la resta només s’activa quan el problema emergeix tant que causa alarma social.

Nosaltres estem en aquest últim grup, d’acord amb clamoroses evidències en diversos àmbits d’actuació. La setmana passada vam poder llegir al nostre diari tres exemples que demostren com l’a­bandó de solucions deriva en enquistaments dels problemes.

El primer cas el va destapar el nostre company Toni Muñoz. Es tracta de Marc M., un ocupa multireincident que acumula 225 denúncies i 31 detencions. Els jutges admeten que ha convertit l’ocu­pació en un modus vivendi mitjançant l’extorsió als propietaris dels immobles que assalta. Es calcula que els ingressos, naturalment en negre, obtinguts amb aquesta activitat, poden anar d’un mínim de 112.000 euros a un màxim d’un milió d’euros. No ha passat ni un dia a la presó perquè l’agreujant legal de la multireincidència només s’aplica en els furts.

Algú podria dir que aquest és un cas únic i que no es pot generalitzar. Però la veritat és que la policia sap que a Catalunya hi ha una indústria de l’ocupació i de la desocupació ben arrelada a causa de la laxitud legal i a la simpatia envers l’ocupació de certs partits polítics. No s’ha d’oblidar que un grup parlamentari català va editar una guia pràctica per fer ocupacions d’habitatges amb consells per eludir o dilatar l’acció policial i judicial. Aquesta indústria ocupa s’aprofita de la precarietat de famílies necessitades i de la bondadosa legislació per enriquir-se. El quist s’ha fet tan gran que cal cirurgia major i valentia política per extirpar-lo.

El segon exemple té com a escenari el tram sud de l’AP-7 a l’altura de les Terres de l’Ebre. Com ja vam explicar, la desídia administrativa ha eternitzat la necessària ampliació a tres carrils de la via en aquella zona. Això evitaria el degoteig de morts per accidents, deu dels quals aquest any eren camioners. La solució plantejada ara és reduir la velocitat d’una via considerada ràpida mentre no arriba l’ampliació promesa. Però el que crida més l’atenció és l’anunci d’incrementar els controls perquè s’ha detectat una multireincidència en infraccions de transportistes que no respecten el temps de descans, una mena de sanció que ja suposa el 60% del total. A més, les multes per conduir sota els efectes de les drogues que prenen precisament per conduir més temps sense descansar, han augmentat un 26% aquest any. Els Mossos d’Esquadra de trànsit parlen ober­tament d’empreses “multireincidents”. Com en el cas anterior, la llei de la multireincidència tampoc no atén aquesta casuística que s’ha descontrolat.

I el tercer exemple és el barraquisme que torna amb força a Barcelona. La setmana passada hi va haver un incendi amb dos ferits en un assentament d’un centenar de barraques a la Sagrera. L’endemà la Guàrdia Urbana va procedir al desallotjament d’aquests infrahabitatges instal·lats allà des de feia anys, després d’un enrenou polític i nous retrets de l’Ajuntament cap a la Generalitat. Ningú no hauria de viure en una barraca, però per què es tolera que creixi un poblat sencer? I la Sagrera no és l’únic enclavament de pobresa extrema. En aquest cas, la multireincidència és administrativa i política que està condicionada per alguns discursos que semblen defensar la vida en barraques.

És evident que sense control ni prevenció, la multireincidència s’encomana.