“A mi m’han dit paki”

El Titanic laborista ha xocat des que va sortir del port, el juliol de l’any passat, no amb un iceberg, sinó amb uns quants. El casc ha quedat perforat i l’aigua es cola per tot arreu. La inclinació del vaixell és d’almenys trenta graus, les cadires volen, els passatgers s’han llançat espaordits a les llanxes salvavides i el pianista ha parat de tocar. El capità Starmer només ha trobat un tauló a què aferrar-se a les aigües glaçades de la política britànica: el brutal pla d’immigració de la seva ministra d’Interior, Shabana Mahmood.

En la línia de predecessores conservadores d’origen indi o pakistanès ( Priti Patel i Suella Braverman) encarregades de crear un clima hostil perquè els immigrants no vegin la Gran Bretanya com la terra de les oportunitats (i si uns quants dels que ja hi ha se’n van, millor), Mahmood ha copiat els elements clau de l’estratègia dels socialdemòcrates danesos, amb mesures que han enfurismat els grups pro drets humans i el sector més progressista del Labour.

Els estrategs del partit consideren que és l’última carta per mantenir-se al poder després de les pròximes eleccions, i fins i tot perquè Keir Starmer no sigui ­objecte d’un desafiament intern. La necessitat de “controlar les fronteres” apareix en totes les enquestes com la segona preo­cupació més gran dels votants, ­després del cost de la vida. I una àmplia majoria es manifesta ­partidària de limitar els drets d’asil, reunificació familiar i obtenció del permís de residència permanent, encara que això dificulti la integració dels estrangers. “Ens sap greu, però el país és ple i, a més, no hi ha diners” sembla que és l’opinió generalitzada.

Les mesures que Mahmood va anunciar fa uns dies són tan radicals que ha rebut l’aplaudiment tant dels conservadors (que diuen que donaran suport al pla als Comuns si l’esquerra del Labour prova de frenar-lo) com del populista ultra Nigel Farage, que ha ofert a la ministra d’Interior el carnet del seu partit (Reforma UK), tan semblant és la seva visió en matèria migratòria.

Amb només un 20% de suport als sondejos, els Verds i els liberals demòcrates que li trepitgen els talons i a punt de presentar un pressupost amb pujada d’impostos que no serà popular, Starmer i els seus assessors han estimat imprescindible un pla draconià antiimmigració per frenar l’alça de la ultradreta. El missatge de Mahmood al Parlament és que es tracta del mal menor, perquè l’alternativa és Nigel Farage al 10 de Downing Street, i l’hecatombe.

El càlcul del primer ministre i el seu estrateg Morgan McSweeney és que no agradarà als votants més progressistes, però que eventualment acceptaran que els laboristes són l’única alternativa realista per impedir l’accés de Farage, i el votaran amb el nas tapat. I que, alhora, els laboristes tradicionals que s’han passat a Farage o s’ho plantegen, tornaran a la cleda impulsats per la duresa amb els immigrants.

Mahmood (45 anys, soltera, sense parella, una de quatre germans) era una virtual desconeguda fins fa 15 mesos, malgrat que forma part dels Comuns des del 2010. Filla de pakistanesos del Caixmir emigrats al Regne Unit amb una escala prèvia a l’ Aràbia Saudita, va estudiar Dret a Oxford (on va coincidir amb l’ex primer ministre tory Rishi Sunak) i es va establir breument a Londres abans de tornar al seu Birmingham natal i conquerir un escó al Parlament per la segona ciutat anglesa.

En certa manera és l’antítesi de Keir Starmer, una oradora apassionada que o bé està genuïnament enfadada per l’elevat nivell d’immigració i el suposat abús del sistema, o bé ho fingeix formidablement. Transmet autenticitat, que és un valor molt ferm en política i que el seu cap –sempre fent batzegades– no té. “Sé de què parlo, perquè a mi moltes vegades m’han dit maleïda paki” (terme despectiu a la Gran Bre­tanya per a les persones d’origen pakistanès), va proclamar als Comuns quan un diputat liberaldemòcrata va qüestionar la humanitat del seu programa.

Admiradora de Thatcher, musulmana practicant, va començar preocupada per la justícia social abans de passar-se al “laborisme blau”, l’ala del partit més socialment conservadora i antiimmigració, pròxima als plantejaments de Boris Johnson, obsessionada amb la lluita contra la delinqüència, la llei i l’ordre, i alhora defensora de la cultura dels subsidis. Diu que la seva missió és “servir el país i la classe treballadora”.

Potser el pla migratori no canviarà res, potser serà la taula de salvació de Keir Starmer. O potser l’autora es tornarà tan popular als cercles de la dreta que el Labour decidirà posar-se a les seves mans, i el primer ministre s’ofegarà quan ja es veia sa i estalvi a la vora. Totes les opcions són obertes.