Una geòloga a Mart
Quan Frances Westall va treballar al centre de la NASA a Houston, explica que va conèixer dos dels astronautes que havien estat a la Lluna. En l’emoció de la trobada van parlar de l’exploració de Mart. Llavors va decidir ser la primera geòloga que hi posés els peus. Fem broma que no ho descarti, però no l’entusiasma el pla marcià d’ Elon Musk. Ara competeix amb ell a la missió europea ExoMars a la recerca de traces de vida a la superfície del planeta vermell. Espera que les mateixes tècniques que li van servir per trobar la forma de vida més antiga del nostre planeta li puguin servir també per ser la primera a detectar-la a Mart. De moment, espera ser la primera geòloga que analitza roques portades en una missió des del planeta més pròxim i habitable.
Per què està tan segura que hi ha vida en altres planetes?
Perquè la biologia sempre és una evolució de la química.
I la química?
De la física. Les lleis que estudia la física van crear les molècules i les van ajuntar i van produir reaccions químiques en les quals van sorgir galàxies, estrelles i planetes. També van aparèixer així entorns habitables.
Per què uns ho eren i d’altres no?
Ho són els que tenien aigua, molècules orgàniques i una font d’energia.
Això és la Terra?
I per això aquí va aparèixer la vida. I és la meva conclusió per a l’ univers: la química evoluciona sempre cap a la vida, per això hi ha d’haver vida també en altres planetes.
Vida com la nostra?
No necessàriament: hi ha moltes vies químiques per generar vida. A la Terra va sorgir la nostra, però en altres planetes la vida va poder sorgir per altres vies.
Ara necessitem que defineixi vida.
No és fàcil. I espero que les formes de vida que hi hagi en altres planetes siguin més intel·ligents que la nostra. A més, el més probable és que desapareguem com a espècie, com tantes altres abans de la nostra.
El que és rellevant és el mentrestant?
Crec que el més probable és que la vida en altres planetes sigui microbiana.
Per què?
Perquè la particularitat de la vida a la Terra és la fotosíntesi i aquesta fotosíntesi és oxigènica. Consisteix en la capacitat d’extreure oxigen de les molècules d’aigua. I l’oxigen permet als organismes obtenir més energia més de pressa.
I evolucionar com nosaltres?
I fa que els microbis evolucionin fins a ser organismes més grans, com ha passat a la Terra. Així que hi ha d’haver altres formes de vida a l’univers que hagin evolucionat de la física i la química a la biologia; però no necessàriament com la nostra.
I si no arribem a conèixer-les mai?
És possible, perquè sabem que res no és més ràpid que la llum i no podrem superar mai la seva velocitat, així que si aquestes formes de vida són a massa anys llum no les veurem.
Per què som precisament aquí?
Això em pregunto jo de vegades, i he arribat a pensar que potser la nostra evolució té alguna cosa d’autodestructiva. Sens dubte ho penso quan veig certes conductes.
I després de l’extinció humana?
Li he dit que l’oxigen ens va permetre evolucionar, però al principi l’oxigen era verinós per a les formes de vida existents al planeta. D’alguna manera, algunes van aconseguir
–potser una mutació que va arribar d’un altre lloc– adaptar-s’hi. D’altres no ho van aconseguir. I va ser la primera gran extinció.
Quin va ser el seu moment eureka en què va creure en la vida extraterrestre?
N’he tingut més d’un. El primer va ser quan vaig descobrir el primer fòssil de bacteri en sediments marins a gran profunditat.
Enhorabona.
Érem al sud de l’ Atlàntic i em vaig emocionar veient aquells bacteris fossilitzats –una forma de vida– al fons de l’oceà.
Què va deduir?
Em vaig fer dues preguntes: com poden fossilitzar-se els microbis sota el mar? I com hem arribat a poder reconèixer-los?
Totes dues porten molt lluny.
Vaig ser jo la descobridora, però gràcies als microscopis. M’encanten. Passo hores gaudint d’un bon microscopi i va ser casualitat en el plaer, serendipitat, que veiés aquell bacteri fossilitzat. Es preguntarà si serveix d’alguna cosa descobrir un microbi fòssil...
Si m’ho preguntés no seria aquí.
Ni jo els hauria descobert. Potser algun dia entendre com es fossilitza un microbi ens salvarà d’una pandèmia.
O no. Però ha valgut la pena?
M’ho plantejo sovint i sé que la humanitat continuaria existint sense mi. I el segon moment eureka el vaig tenir quan examinava algunes de les roques més antigues de la Terra –soc geòloga de formació– i vaig tornar a descobrir-hi fòssils de bacteri: hi va haver vida gairebé des del principi al nostre planeta.
Les lleis de la física porten a les de la química, i la química a la biologia: la vida.
...A tot l’ univers. Sempre ho he cregut així. I després de veure aquell fòssil al microscopi el primer que vaig fer va ser trucar als meus pares per explicar-los que havia descobert el rastre de vida més antic a la Terra. I encara vaig tenir un tercer moment eureka, però aquest ja és molt personal.
Expliqui’ns-ho.
Treballava al Johnson Space Center de Houston i vaig conèixer dos dels astronautes que van caminar sobre la Lluna... I parlant-hi vaig sentir que som molt efímers.
I...?
Eren ja molt grans, però en la seva emoció mentre xerraven amb mi de l’espai i del seu viatge vaig descobrir que no vull retirar-me: sempre voldré saber més i explicar-ho.
