En el futbol, terreny idoni per a la pràctica del toropasadismo, hi ha tres maneres poc elaborades d’explicar les derrotes més lletges: una és enyorar l’absent, l’altra és assenyalar un parell de culpables i l’última és atribuir a la falta de caràcter el que ha passat, recorrent a expressions testosteròniques que tenen a veure amb l’orgull i l’actitud. Avanço que serà un article que compleix tots aquests requisits. A saber: Pedri en els partits grans es troba a faltar com un paraigua sota la tempesta, Araújo i Ferran Torres van cometre errors grollers que van canviar el signe del partit i la resposta col·lectiva com a reacció a aquestes desgràcies va ser d’una pobresa d’esperit injustificable, sobretot en un grup, el de Hansi Flick, que si ens havia acostumat a alguna cosa és a no entregar-se mai abans d’hora. El partit requeria emoció, al Chelsea n’hi va sobrar i el Barça no en va tenir en cap moment. La bretxa entre la versió blaugrana de l’anterior temporada i l’actual es continua eixamplant a favor de la primera.
El Chelsea no enganya. Té un estil propi tan reconeixible com difícil d’explicar. Cada estiu els seus rics propietaris es gasten un dineral, canvien la tira de cromos i els surt un equip que s’assembla a l’anterior. Les temporades els van bé o malament, però els equips resultants són sempre nerviosos, amb la pressa dels impuntuals tatuada, com si tinguessin por d’arribar tard a tot. Aquest estrès, contraproduent generalment en la pràctica del futbol d’elit, és l’essència dels londinencs, gentilici enganyós, perquè de Londres només en tenen un, el capità Reece James. Els altres són francesos, espanyols, brasilers, equatorians, argentins, portuguesos... Però és posar-se la samarreta i els pantalons blaus i col·locar-se les mitges blanques i córrer com llebrers. No és estrany que Maresca, el domador d’aquesta esquadra salvatge, es desvisqués per fitxar Fermín a l’estiu. No sé a vosaltres, però a mi no em costa gens d’imaginar-me’l ficat dins del tornado blue sense desentonar. El Barça, no cal dir-ho, va ser, per la seva banda, un trist anticicló en un mapa del temps.
Els errors d’Araújo i Ferran Torres requerien més que mai una mostra d’orgull
Dominar els nervis en escenaris de tan alta intensitat és clau per sortir-ne indemne, i ahir al vespre Araújo, central, que no disposa de bona premsa a Barcelona pel mal peu, va ficar la pota de manera estrepitosa. Costa d’entendre què li va passar pel cap a l’uruguaià quan, amb una targeta groga a sobre, va aixafar Cucurella com un búfal a molts metres de la zona de perill.
L’excitació era del Chelsea, igualar-la al seu estadi és improbable, de manera que l’antídot requeria per part del Barça l’aplicació d’una sedació de cavall al joc que creiem que només pot administrar Pedri. Però com que el migcampista no hi és i De Jong no és tan bo com el canari, el partit demanava de no cometre errors com una casa en les jugades clau. Ferran Torres va fallar un gol cantat amb 0-0 al marcador; a Araújo, ja s’ha dit, li va fugir el cap a l’ Uruguai en un minut, i De Jong, en un partit que exigia lideratge, va mostrar una tebiesa emocional amb pilota i sense poc defensable.
La manera de jugar de Hansi Flick, no és novetat, assumeix el risc i la velocitat com a part del manual d’instruccions, però quan el rival és de categoria i pressiona per tot arreu, necessita migcampistes que siguin capaços d’interrompre el ritme quan l’escombrada es veu a venir. Pedri va ser, sense jugar, el millor del seu equip. Perquè tots el recordem.
