Quan les futures generacions es preguntin quan es va espatllar Espanya, hi haurà qui respongui: quan el Tribunal Suprem va jutjar i condemnar el fiscal general de l’ Estat per revelació de secrets. El dia que es va visualitzar la guerra bruta, real o fictícia, entre el poder executiu i el judicial. En realitat, com diu Vargas Llosa a Conversación en La Catedral , no es refereix a un dia, ni a un fet concret, sinó a un llarg procés de deteriorament econòmic, polític i judicial. Això del fiscal ha estat la gota d’aigua que ha fet vessar el got.
Per al Govern espanyol i els seus aliats polítics i mediàtics, es tracta d’un cop d’Estat judicial. Al contrari, per a l’oposició i el seu aparell mediàtic, simplement ha funcionat l’ Estat de dret. Es tracta de la mateixa reacció, però al revés, que quan es va jutjar el cas Gürtel. Un tribunal va sentenciar que el PP va funcionar durant anys amb una comptabilitat paral·lela en diner negre procedent de donacions d’empresaris. Allò va provocar la caiguda de Mariano Rajoy per mitjà d’una moció de censura que va presentar Pedro Sánchez.
La riquesa deles nacions depèn de la qualitat de les seves institucions
En els dos casos s’ha recorregut a acusar els jutges de fer servir el lawfare , la persecució judicial contra els que se sentien perjudicats. A poc a poc, la guerra entre el poder executiu i el judicial ha anat fixant-se en l’opinió pública. Això, unit a la corrupció i al deteriorament de les institucions, ha conduït Espanya a un atzucac. No és una cosa que es noti d’un dia per l’altre, és com els tèrmits que van menjant-se les bigues més sòlides fins que l’edifici acaba esfondrant-se. Així pot acabar passant amb la nostra jove democràcia.
El premi Nobel d’economia James A. Robinson i el professor Daron Acemoglu van escriure fa anys el llibre Por qué fracasan los países , en què, després d’una llarga investigació, van arribar a la conclusió que la riquesa de les nacions depèn fonamentalment de la qualitat de les seves institucions. Això és el que determina si un país és ric o pobre. Quan hi ha institucions inclusives que fomenten la participació àmplia en l’economia, promovent la competència, la seguretat jurídica, la independència dels reguladors i l’alternança en el poder, el país prospera. Al contrari, quan des del poder es bloqueja qualsevol canvi, quan es tolera la corrupció, quan es colonitzen les institucions, quan no hi ha separació entre el poder legislatiu, executiu i judicial i es limita la llibertat d’expressió, les nacions s’empobreixen.
Com va escriure Adam Smith, el progrés de les nacions es basa en la sinceritat i en la veracitat, que des de fa anys no hi ha a Espanya: “Quan un home que acostuma a enganyar perd el respecte per la veritat, aviat es fa incapaç de distingir entre el veritable i el fals fins i tot del seu propi pensament”, va escriure el moralista escocès. Massa mentides perquè un país pugui prosperar.