La comunitat ens guareix
Sant Boi era un hospital psiquiàtric de referència on la majoria dels pacients hi passaven tota la vida, però va entrar una nova remesa de joves plens d’il·lusió i d’idees perquè aquells pacients tinguessin una vida millor. Van proposar una cosa insòlita, tractar-los al seu barri, acomodar-los allà i acompanyar-los amb un equip multidisciplinari. El centre, també visionari, els va donar suport. Així va néixer Arapdis ( Associació per la Rehabilitació i Adaptació de Persones Disminuïdes en la seva Capacitat d’ Integració Sociolaboral). Una entitat social sense ànim de lucre, amb el reconeixement d’utilitat pública, que celebra el 36è aniversari amb un estudi esperançador sobre l’atenció, la rehabilitació, la normalització i la inserció de les persones afectades per algun tipus de limitació en la capacitat d’integració sociolaboral i comunitària.
Va aterrar al psiquiàtric de Sant Boi amb 23 anys...
Sí. Era un psiquiatre acabat de llicenciar i les pràctiques es feien treballant.
Sant Boi era un centre de referència.
Molt peculiar. Tenia pavellons separats per a homes i dones, amb capellans i monges. Just llavors es començaven a barrejar. Quan vaig arribar hi havia més de 2.000 persones ingressades. Moltes havien passat allà tota la vida.
Quina impressió li va fer?
Que allò era una vida automàtica. Caminaven d’un costat a l’altre, sense parlar, repetint els mateixos gestos, els mateixos recorreguts. Una vida suspesa. Estaven exclosos, reclosos. I això no podia continuar així.
Què va fer per evitar-ho?
Una de les zones que li tocava atendre a aquell centre era el barri de Gràcia. Vaig plantejar a la direcció que en lloc que vinguessin ells a ingressar, per què no anàvem nosaltres al barri? Podíem tractar-los allà. I treure de l’hospital els qui feia anys que estaven ingressats.
Una idea trencadora. El van escoltar?
Sí. Érem metges joves, inquiets. Ens van autoritzar. Era la primera vegada que es va obrir un psiquiàtric a l’exterior. Vam començar fent xerrades sobre salut mental a l’Ajuntament de Gràcia, i una parròquia ens va prestar un local perquè els pacients fessin activitats.
Podien tornar a viure amb la seva família?
Alguns ja no tenien casa, o les seves famílies els havien tret l’habitació perquè pensaven que no sortirien mai del psiquiàtric; eren malalts greus. Vam crear residències, pisos tutelats. Volíem retornar-los al seu barri, al seu entorn, al poc que quedés del seu món abans del tancament.
Què ha vist des de la perspectiva més humana?
Que calia reconstruir vides senceres. Alguns havien estat 20 o 30 anys ingressats. Recuperar la seva dignitat passava per coses tan bàsiques com tenir una clau, un llit, una agenda, veïns, converses, activitat social...
Com va evolucionar?
A partir d’aquelles primeres experiències –el centre de dia, el club social, les primeres residències– ens vam adonar que calia més estructura. Així va ser com va néixer el primer centre de salut mental del barri.
Què l’ha sorprès en aquests 36 anys?
La capacitat de resiliència humana. Persones que no havien tingut mai una nòmina, que feia dècades que estaven etiquetades, excloses, tractades de bojos, i quan els ofereixes confiança, responen. Recuperen la funció social, l’autoestima. Surten de l’estigma.
Triaven qui treure de l’hospital?
Sí, escollíem els que vèiem més estables. Alguns requeien, però molts aguantaven. El fet de veure que altres companys sortien i es mantenien els demostrava que era possible.
Com els cuidaven fora de l’hospital?
Donant-los un lloc on viure, un altre on treballar, on passar el temps lliure... Recuperant la seva dignitat. L’esport es va convertir en estabilitat emocional, física i social. Vam crear empreses protegides. Una vida.
De quantes persones parlem?
Hem atès 3.025 persones en 36 anys. L’estudi que hem presentat al Congrés Mundial de Rehabilitació Psicosocial, a Vancouver, recull tota aquesta experiència, amb dades molt sòlides.
Quin perfil humà dibuixa aquest estudi?
La mitjana d’edat és de 40 anys, amb 20 anys d’evolució de la malaltia. El 60% són homes i el 40% dones. La majoria, solters, sense fills, amb estudis mitjans, diagnòstic de psicosi, el 93% medicats i el 80% no han treballat mai.
I els han aconseguit feina?
Sí, 800 persones amb contracte laboral, una de cada tres. I per al 90% era el seu primer contracte. Mai abans no havien treballat legalment. Això transforma una persona.
Han respost bé a la feina?
Amb suport, sí: monitors, psicòlegs, educadors. I ho fan bé. No es tracta només de tenir-los ocupats, sinó de donar-los una nòmina, una funció, una identitat. Sortir de l’estigma.
Deu resultar car de mantenir.
Una persona ingressada costa uns 4.500 euros al mes. En la comunitat, 900 euros. Cinc vegades menys. Però el més important no són els diners: és tenir una vida amb qualitat.
Com els mira avui aquell mateix barri que al principi en desconfiava?
Avui els veïns els saluden pel seu nom. Els veuen córrer pel barri, anar a classes de ball, sortir d’excursió o preparar motxilles per a una marató. Alguns hi col·laboren en activitats. Han pujat muntanyes junts, més de cent cims de 3.000 metres. La convivència ja no és una excepció: és la norma.
Com es diu aquesta manera d’entendre la salut mental?
Psiquiatria comunitària. O com diem nosaltres: “ Tots iguals però diferents”. Salut mental en la comunitat i amb la comunitat. Llibertat, dignitat i integració real.
