Per a alguns, fer-se gran és encaixar la realitat. Per a d’altres, serà ignorar-la, o negar-la. O fugir, o fins i tot riure-se’n. Cadascú pren les seves decisions amb més o menys fortuna. Primer tries el restaurant, després demanes els plats. La factura sempre arribarà al final. Hem d’assumir que quan envellim –encara que de vegades augmenti la nostra claredat d’anàlisi–, comencem a afegir adhesius d’ITV al xassís corporal. I acceptar-ho amb humor i serenitat. A Cuba encara funcionen automòbils magnífics d’abans de la revolució, anomenats almendrones o haigas, que, reparats d’una manera casolana, es continuen desplaçant. Viure és moure’s i anar arreglant avaries.
D’una banda, gestionem la part física i el desgast. Però el repte real és assumir la veritat acumulada amb lucidesa i sense dolor excessiu. Ho va dir Joseph Conrad: “Curiosa cosa és la vida: aquell misteriós disseny de lògica implacable al servei d’un objectiu inútil. L’únic que cal esperar-ne és una mica de coneixement d’un mateix, que sempre arriba tard, i una collita de penediment, que no s’extingeix”.
Encara que la citació d’El cor de les tenebres espanti una mica, hi ha estratègies vàlides davant la realitat, precisament perquè és un repte inevitable. El primer és tenir el cap clar i centrat. Saber llegir cada moment. Mirar, pensar, recordar. Prendre distància i saber buscar companyia.
Potser ens ajuda a encaixar-ho saber que l’essencial, quan ens fem grans, és tenir una salut acceptable, una certa independència econòmica i una capacitat d’estar una mica boig, perquè, d’una altra manera, quedaríem en la intempèrie.
El repte real és assumir la veritat acumulada amb lucidesa i sense dolor excessiu
Madurar no ha de ser lamentar obligatòriament. El riu de la vida va d’anar construint respostes. Les potències de la vida, em deia un amic, són molt poderoses. I afegia: el patiment te’l porta la vida. Aquesta veritat amarga tenia una certa compensació, ja que escoltava les seves paraules en una sobretaula, que és una manera molt civilitzada de fer-se gran, sempre que puguis celebrar-ho.
A algunes persones els sorprèn que al nostre país es gasta molt en bars, cafès i restaurants. Beneïda despesa, en molts casos, ja que molts informes científics demostren que la solitud crònica equival a fumar quinze cigarrets al dia.
Lee tambiénLes nostres inquietuds
Cada vegada que veiem dues persones que conversen de debò i en bon to, escoltant-se i sense exasperació ni interrupcions, sabem que estem acumulant salut i benestar. Tant se val l’edat i el moment en el fluir de la vida, val més que et trobi acompanyat. Ciceró ja ens va advertir que “la vida sense l’amistat no val res”.