Avui és el dia d’ Acció de Gràcies ( Thanksgiving) als Estats Units, però a l’altra banda de l’Atlàntic els britànics, pel que fa a economia, tenen molt poc a agrair a Trump, a Putin, als aranzels, al context internacional, al Brexit i també al seu Govern. El pressupost que va presentar ahir la ministra de Finances, Rachel Reeves, és més propi del black friday o del dia dels Difunts, un dimecres negre.
Impostos addicionals d’uns dos mil euros a l’any per a una parella típica de classe mitjana en què tots dos treballen, a fi de recaptar un total de 30.000 milions addicionals, no és la millor recepta per apujar la popularitat de l’ Administració Starmer, però aquesta és la medecina que ha receptat Reeves al país en un pressupost que sembla un guió de Missió: Impossible , amb ella fent de Tom Cruise. Acontentar els votants, donar tranquil·litat als mercats, complir amb les promeses electorals i obtenir el suport del grup parlamentari laborista en els Comuns és una tasca de titans.
La sort ha ofert al Labour unes cartes molt dolentes (baix creixement i productivitat, inflació i tipus d’interès alts, atur en alça, serveis públics deteriorats, deute públic molt elevat, el llegat de l’austeritat, el forat del Brexit). El partit en el Govern ha jugat malament les seves cartes, amb una combinació letal de falta de previsió, errors, marxes enrere i paranoia política. El pressupost va ser filtrat ahir hores abans de ser anunciat, una cosa sense precedents.
El pressupost va ser filtrat als mitjans abans de l’anunci oficial, un error èpic sense precedents
Necessitada de cobrir una bretxa d’uns 25.000 milions d’euros pel cost del deute i la devaluació de les perspectives de productivitat i creixement per als pròxims anys, Reeves havia decidit agafar el bou per les banyes, trencar el manifest amb què el Labour va guanyar les eleccions i apujar dos punts l’impost sobre la renda. Fins i tot en va informar als mercats i l’opinió pública, posant-los sobre avís, però es va trobar l’endemà amb el veto de Starmer, paranoic sobre un intent de cop d’Estat per rellevar-lo del càrrec al govern, i que va témer que trencar aquella promesa li donaria el cop de gràcia.
Reeves no només ha quedat desautoritzada (alguns observadors creuen que aquest serà l’últim pressupost que presenta abans de ser sacrificada), sinó que ha hagut de canviar a última hora el menú fix que ja tenia preparat per una mena de buffet amb diverses pujades d’impostos (als plans de pensions, els dividends, els cotxes elèctrics, les cases d’apostes, els menjars ensucrats, els habitatges més luxosos...) Que afecten grups específics. La premsa de dretes s’ha llançat a la jugular, denunciant un atac a les classes mitjanes i a l’estalvi per finançar els subsidis dels qui depenen de l’ Estat del benestar.
El pressupost té molt de càlcul electoral per part del Labour, enfonsat en els sondejos, que aspira a salvar la situació amb els jubilats, els joves, els aturats, els que no treballen per malaltia i els qui tenen llocs de treball precaris, tots ells receptors d’augments en les prestacions. Amb aquesta finalitat ha apujat la pensió estatal i el salari mínim, ha congelat el preu dels trens, ha eliminat taxes verdes a l’energia i ha actualitzat diversos ajuts d’acord amb la inflació. Com a contrapartida, milions de britànics cauran en una banda impositiva més alta (com a conseqüència de no deflactar el mínim de tributació), i els propietaris d’habitatges de més de 2,5 milions d’euros pagaran l’equivalent d’un impost al patrimoni, encara que no es digui així.
Les famílies de classe mitjana pagaran dos mil euros més a l’any per finançar subsidis i ajuts socials
Quan un diplomàtic francès va visitar Berlín al segle XVIII, va comentar que Prússia no era un Estat amb un exèrcit, sinó un exèrcit amb un Estat. Del Regne Unit del segle XXI podria dir-se que no és un Estat amb una xarxa de subsidis, sinó una xarxa de subsidis amb un Estat. Els programes socials (pensions, medicina universal i ajuts diversos) costen 350.000 milions d’euros a l’any, dels quals una tercera part es dedica als qui no treballen per malaltia o discapacitat. En la meitat de districtes electorals, un 40% de la població percep algun tipus d’assistència. Una de cada cinc persones en edat laboral ni té feina ni en busca, i el nombre ha augmentat un 20% des de la pandèmia. És alarmant la quantitat de joves que passen directament de graduar-se a viure dels subsidis (els patrons no els contracten pels creixents costos de la seguretat social i del salari mínim).
Starmer ha apujat els impostos per segon any consecutiu. Més que una partida de pòquer és com jugar a la ruleta russa amb un revòlver ple de bales.
