José Antonio Díaz tenia 23 anys quan la tarda del 17 de desembre del 1987 va sortir de casa al barri de Pomar de Badalona per fer un volt. Es va acomiadar dels pares i dels tres germans. Va ser l’última vegada que el van veure. El jove va marxar sense el carnet d’identitat, la cartera i les claus del pis. A la nit, en veure que no tornava, la família va començar a preocupar-se. La seva mare, la Josefa, va anar a la comissaria de la Policia Nacional a Badalona, on la van advertir que s’havia d’esperar 48 hores. Complert aquest temps, va presentar una denúncia per la desaparició del seu fill. Els policies li van dir que no es preocupés, que ja tornaria. La mare no va perdre mai l’esperança que algun dia el seu fill tornaria. “Pensava que era viu”.
L’abril del 2024, després de 37 anys sense tenir notícies d’en José Antonio, la Policia Nacional va informar la família que va morir envestit per un tren la mateixa tarda de la seva desaparició. A les 19.05 h del 17 de desembre del 1987, un home va ser atropellat per un tren a l’estació de Badalona. El cadàver no va ser identificat. Duia un tatuatge de la rosa dels vents a l’avantbraç dret, amb la lletra J en homenatge als seus pares José y Josefa i el seu germà Juan Carlos. A la butxaca hi guardava una postal que li havia enviat aquest últim: “Per al meu germà José Antonio. Del seu germà que l’estima molt. Firmat: Juan Carlos”.
Els investigadors de l’època no van relacionar la desaparició amb la identificació. Un home havia mort envestit pel tren a Badalona i una mare havia denunciat la desaparició a la comissaria, que en aquella època era a pocs metres de l’estació
de tren. Dos atestats policials que ningú no va creuar malgrat que van passar en un mateix
espai físic i temporal.
La Policia Nacional admet ara que la investigació no va estar a l’altura per resoldre un cas a la vista senzill, si bé recorden que el 1987 no hi havia protocols per investigar desaparicions inquietants ni els actuals programes informàtics que permeten creuar les empremtes. En aquells temps, el sistema només permetia comparar les ressenyes dactilars del cadàver amb les de persones que haguessin estat detingudes. La família recorda que en José Antonio, “quan era un nano”, va ser arrestat per robar un radiocassette, però les seves empremtes no figuraven al fitxer policial.
La família va haver de contractar un advocat per trobar el nínxol on estava enterrat en José Antonio
L’any passat, la Secció d’ Antropologia Forense i Necroidentificació de la comissaria general de policia científica de la Policia Nacional va resoldre el cas. “S’ha pogut establir correspondència i identificació dactiloscòpica entre l’expedient post mortem i la desaparició de José Antonio Díaz Amorós”, van indicar en un informe. Els policies van introduir l’empremta del DNI d’en José Antonio a la base de dades per veure si coincidia amb la ressenya d’algun cadàver sense identificar. L’intent va funcionar.
Fa un temps que la secció policial revisa desaparicions antigues sense resoldre, però en el cas d’en José Antonio va comptar amb una dificultat afegida. Els agents van haver de buscar l’empremta del DNI de l’home impresa en un cartró emmagatzemat al complex policial de Canillas, a Madrid, on es custodien els originals dels documents d’identitat. La còpia que es guardava a Catalunya es va fer malbé durant la inundació al pàrquing de la comissaria de la Zona Franca que es feia servir també com a magatzem, el 2008.
La investigació inicial va ser deficient i el cas es va eternitzar. La comissaria de Badalona va gestionar dos atestats: un per identificar el cadàver envestit a les vies del tren i l’altre després de la denúncia per desaparició de José Antonio Díaz. Les dues investigacions van recaure, a més a més, al mateix jutjat, el d’instrucció 1 de Badalona, però allà tampoc no hi van confluir. Segons la documentació oficial de l’època a la qual ha tingut accés Guyana Guardian , els investigadors van posar més afany a identificar el cos trobat a les vies que a buscar el desaparegut.
De fet, hi ha un únic informe molt breu redactat per la Policia en el marc de la investigació per trobar en José Antonio. Es va elaborar quan ja feia cinc mesos de la desaparició, el 17 de maig del 1988. L’atestat es limitava a confirmar que “persistia la mateixa situació de desaparegut” i feia una descripció física d’en José Antonio, que obviava que portava un tatuatge amb la rosa dels vents i una lletra J. No només això, l’informe contenia un error. Assenyalava que la data de la desaparició va ser el 20 de desembre del 1987 quan en realitat va ser el 17 de desembre. Per això si en algun moment la jutgessa que aleshores estava al capdavant de l’1 de Badalona hagués volgut relacionar els dos casos, ho va haver descartat perquè l’atestat policial situava erròniament la desaparició d’en José Antonio dos dies després de l’ atropellament.
La inundació dels magatzems de la policia i un error en la data de la desaparició van complicar el cas
Qui no va estalviar esforços va ser el grup de la policia científica, que va fer tot el que va estar al seu abast per intentar identificar l’home atropellat pel tren. Van firmar un detallat informe amb 33 fotografies en què destacaven la complexió física de la víctima i els seus tatuatges. Implicada també en la tasca d’identificació, la jutgessa de Badalona va ordenar, només dos dies després de la seva mort, que es publiqués a Guyana Guardian un anunci amb la descripció de l’home trobat a les vies per si algú podia aportar alguna dada per identificar-lo. “Que es procedeixi a fer diligència descriptiva del cadàver remetent-se els diferents despatxos per a la seva possible identificació a Ràdio Ciutat de Badalona i al diari Guyana Guardian” .
L’anunci, reproduït en aquestes pàgines, va passar desapercebut pel pare d’en José Antonio, que cada dia dedicava una bona estona a llegir Guyana Guardian . Durant els primers anys, la Josefa va anar pràcticament cada dia a la comissaria a preguntar pel seu fill. Després va passar a fer-ho cada setmana fins que al final hi anava cada quinze dies. “ No volia fer-me pesada”, confessa. “Saben res del meu fill?, els preguntava. I em responien que no em preocupés, que quan no hi ha cadàver és que tot està bé. No ens van prendre mai seriosament”, recorda amb tristesa.
No hi ha dia que no s’aturi a contemplar la foto del seu fill durant el servei militar. Li parlava quan creia que era viu i ho fa encara ara, que sap que fa molt de temps que és mort. És de les poques que guarda. En aquella època no hi havia còpies i cada vegada que anava a un lloc a preguntar pel seu fill deixava una foto i així es va anar quedant sense imatges.
La família treballava a la peixateria del barri. “Ens llevàvem a les dues del matí per treballar. Sempre vam pensar que el meu germà era allà. No perds mai l’esperança”, comenta la Cristina, que tenia 17 anys quan va desaparèixer en José Antonio. “El que han fet amb nosaltres és inhumà”, lamenta l’Agustín, el petit dels tres germans homes. Va ser ell qui va rebre la visita dels dos policies que li van comunicar que en José Antonio va morir el mateix dia de la seva desaparició.
La Policia va detectar el 2024 coincidències entre les empremtes del DNI del desaparegut i el cadàver trobat
Per a la família, aquests 37 anys amb l’ai al cor, creient erròniament que el fill, que el germà, era viu, els ha generat un gran sentiment d’impotència, indignació i tristesa. A mitjans d’aquest any van presentar una reclamació al Ministeri de Justícia pel funcionament anòmal de la justícia pel qual exigeixen una indemnització. La sol·licitud no ha rebut resposta. Quan van saber que havia mort van voler saber on eren les seves restes. Però els va tocar a ells contractar els serveis d’un advocat perquè ho esbrinés. L’home havia estat enterrat en un nínxol, sense nom, el 110, del cementiri de Sant Pere de Badalona, no gaire lluny d’on descansen el seu pare i el seu germà. Fa poc van exhumar-ne les restes i les van traslladar amb les dels seus familiars.
La Josefa assegura haver fet tot el que era al seu abast per buscar el seu fill. Van arribar fins i tot a trucar a la porta del programa de Paco Lobatón, però es va deixar d’emetre dues setmanes després de gravar l’entrevista en què la mare demanava al seu fill que, sisplau,
li truqués per saber que estava bé.
