“El meu cos és la meva brúixola; controlo en la immensitat del mar”
Tinc 55 anys. Vaig néixer a Zarautz,Gipuzkoa, i visc a Saragossa, en parella. Una filla (21). Els valors s’estan perdent; per tant, com podem demanar als nois joves que siguin respectuosos, quan el nostre exemple és pèssim i el dels nostres polítics lamentable? Crec en el que veig i no en el que em diuen. (Foto: LV)
El ratpenat del mar
Una onada li va arrencar l’últim que li quedava de vista. Va ser un cop sec, devastador. No una revelació, sinó una frontera que el va obligar a adaptar-se. Va aprendre a escoltar els matisos de l’aigua, a detectar canvis mínims en l’aire, a orientar-se per la pell. Des de petit va viure entre hospitals, amb l’amenaça constant de la por. Però l’aventura i l’acció eren més forts. Surfista, entrenador, campió del món: sí. Però, sobretot, algú que va convertir l’adversitat en mètode, en voluntat, en escolta. Va aguditzar els sentits i va reformular la manera de ser al món. A Surfear la vida ( Espasa) explica la seva història i transmet el que ha après perquè d’altres —sobretot els joves— s’aturin a pensar, a afinar la seva manera de viure. “És el més bonic que he fet en la meva vida, a part de la meva filla”, diu. Aquest llibre no és un comiat: és un llegat.
M’anomenen gall perquè de nen, quan anava a buscar el meu amic Mateo, el seu germà gran i la seva quadrilla, que eren uns punkies, em posaven un ganivet al coll i em deien que cloquegés. Era el bullying de l’època.
Però això no era el pitjor.
El pitjor era el meu glaucoma congènit. Per prendre’m la tensió dels ulls, em posaven una anestèsia que tenia un despertar horrible, em feia mal el cap i vomitava.
L’hospital era com la seva segona casa?
Vivíem en un mas enorme, i quan sentia dir als meus pares que l’endemà aniríem a l’hospital, planejava la meva fuga i m’amagava, fins que els veia patir tant que sortia.
Quan va començar a surfejar?
Als 13, un anys abans de quedar-me cec de l’ull dret, quan vaig aconseguir amb els meus amics reconstruir una vella planxa de surf que vam recollir en un contenidor.
Prohibidíssim pels metges?
Sí, i els meus pares eren pagesos, es treballava per menjar i vestir. Surfejar era per
a rics. Però van acabar donant-me suport: vaig obrir un taller de taules i una escola.
Fins al dia fatídic en què es va quedar cec.
Bé, ja ha passat, tenia 42 anys, i he competit, he viscut i he vist món. He gaudit molt.
Què va passar aquell dia?
Hi havia onades molt fortes. Els nanos que entrenava, que ara són els millors del món, eren a l’aigua. Els vaig dir: “Quan pugi una mica la marea, canviaran les onades, n’agafo tres i us segueixo”. A la segona onada vaig caure i l’ull esquerre va rebentar.
Un cop dur.
Estava en un mal moment, acabava de trencar amb la parella i tenia una filla. El meu ull era com un musclo penjant. A l’ambulància em parlaven, però jo ho feia amb mi mateix: “Aitor, ja ha arribat aquest moment tan dur: pantalla en negre, ets en aquest forat. Caldrà sortir-ne, no? Cada dia arregla’t, dutxa’t, afaita’t. I fes el que sempre has volgut fer”.
Què és?
Prendre’m el temps que calgui per esmorzar. Ara ja t’has quedat cec, ja no tens taller, ja no faràs classes.
No l’angoixava?
Cafè acabat de moldre, aquella aroma per tota la casa; bona musica que m’animi; bici estàtica... I ja anirem afrontant el dia.
En això pensava a l’ambulància?
Sí. Vaig passar tres mesos a l’hospital, distret. Però quan em vaig ficar a casa de la meva mare, em va entrar una claustrofòbia terrible.
De morros amb la realitat?
Sí. Vaig demanar a la meva germana un passeig per la platja, i vaig començar a veure d’una altra manera. Anava com un ratpenat, amb l’orella a la sorra, al mar, sentint la terra.
Quan va tornar a surfejar?
Tres hores al dia caminava per la platja. Un dia vaig entrar al mar amb ulleres de piscina i una taula. Volia veure si em marejava: no. I el mar em va començar a donar informació que abans no percebia.
Expliqui’m alguna cosa.
Per entrar de cara al mar, les ones m’han de tocar el melic. Si em toquen un maluc, estic cap a l’est; si em toquen l’altre, cap a l’oest... El meu cos és la meva brúixola.
Com tria les onades?
Faig servir la intuïció, i de vegades fallo. Però t’aixeques i només la baixada ja et dona una pujada. I si les maniobres que fas coincideixen amb l’onada... Doncs dones les gràcies a aquella onada i al mar.
I tres anys després, campió del món.
Em van dir que el surf s’havia acabat, i com que jo no sé viure sense reptes... Però primer cal estudiar si és factible, no tot es pot fer.
Prefereix surfejar veient o sense veure?
Quan hi veia m’autoexigia tant que no sortia mai feliç de l’aigua. Preferiria veure-hi, però ara gaudeixo molt, i també quan em diuen: “És impossible que no hi vegis!”.
Què ha estat el més difícil?
El que continua sent avui dia: no poder ser autosuficient en tot. De vegades m’ho posen molt difícil amb la burocràcia, sembla mentida que no entenguin què és ser un invident.
Assenyali’m una cosa bona.
He entrenat molts nanos que, 15 anys després, van dient arreu: “ L’Aitor ens ha ensenyat coses de la vida que al·lucines. Ha estat el millor entrenador”. Això per a mi és el més gran: donar valors als joves.
Què percep vostè que jo no percebo?
Tenim sensors per tot el cos: faig una abraçada a algú i sé si encaixa amb mi, li frego l’esquena i tinc les seves dimensions, el to de veu em diu coses, el so de les coses m’ajuda a situar-les, tot em dona informació.
Ara és vostè un ratpenat de mar.
Total! Quan surfejo amb algú, agafo l’onada, m’allunyo i torno al seu costat. Controlo en la immensitat del mar. La gent al·lucina.
Per què no té gos guia?
El Jazz, que era el meu tot, més gran que qualsevol persona, un cor enorme. Ho vaig passar tan malament que ja no en vull més.