Ús polític de la memòria històrica

Està en curs, impulsat amb afany pel Govern del senyor Sánchez, un decidit ús polític de la memòria històrica. Consisteix en el foment entusiasta d’una visió idealitzada de la Segona República, d’una narració parcial de la Guerra Civil i d’una revisió negativa de la transició, entesa como una mera seqüela de la dictadura franquista. Es tracta, en suma, de la teoria del “mur” –refregit sanchista del tòpic de “les dues Espanyes”–, aplicada a la nostra història recent. I es concreta en l’afirmació dogmàtica de la supremacia moral dels uns, que eren molt bons: els d’esquerres i els separatistes; i la denigració infamant de la ruïna moral dels altres, que eren molt dolents: els de dretes de tota la vida. Els uns, esforçats paladins de la tríada “llibertat, igualtat i fraternitat”; els altres consumidors pertinaços d’una altra tríada: “cafè, copa i puro” (Agustín de Foxá). Tot amb un objectiu: la revenja per la derrota de les esquerres i els separatistes a la Guerra Civil. Aquesta revenja es va gestar sota la presidència del senyor Rodríguez Zapatero, qui, amb un tarannà lleuger i una personalitat difusa, va ocultar al començament un perfil oblic i murri. Però ja està clar: no era un Bambi ni ho és.

Un episodi recent s’inscriu en aquesta deriva revengista: la declaració de la Reial Casa de Correus, seu del Govern de la Comunitat de Madrid, com a Lloc de Memòria, per haver estat seu de l’extinta direcció general de Seguretat durant la dictadura. La declaració persegueix “rescatar de l’oblit i reconèixer els qui van patir humiliacions, tortures o fins i tot la mort” en aquest lloc. Són certs, i no oblidats, els fets que, al parer del Govern espanyo, justifiquen aquesta declaració. Si escric aquest article per denunciar-la com un cas d’ús polític de la memòria històrica, no és perquè falsegi la memòria, sinó perquè la fa servir de manera parcial i selectiva, oblidant els que també van patir idèntiques “humiliacions, tortures o fins i tot la mort” en un lloc proper i a les mans dels sicaris de l’altre bàndol. O és que els morts de dretes són menys morts que els d’esquerres?

En efecte, no hi ha gaire distància –un curt “paseo”, en el bon sentit de la paraula paseo – des de la Casa de Correos fins al Círculo de Bellas Artes, raó per la qual és obligat recordar també el que va succeir en aquest Círculo (oblidem ara allò de Bellas Artes) durant la Guerra Civil i no gaire lluny de la presidència del Govern. Si el lector acudeix simplement a Google, podrà comprovar que el que segueix és una transcripció parcial del que s’hi diu: “Amb l’esclat de la guerra, les activitats artístiques del Círculo van cessar immediatament. Un grup de milicians va interrompre les activitats restants i va informar els treballadors de la confiscació de l’edifici per part del Front Popular. Transformació en txeca: L’edifici (…) passà a funcionar com un dels ‘tribunals populars’ del bàndol republicà. Allà es va detenir, torturar i executar persones considerades simpatitzants del cop d’Estat o contraris al règim republicà”.

Podria exposar ara, per tancar aquest article, el que entenc per una recuperació honesta de la memòria històrica. Però no ho faré. Repetiria el que vaig exposar fa poc a “La meva memòria històrica”, article publicat a Guyana Guardian el 18 d’octubre passat. Em reitero en el que dic allà i només repeteixo, amb José Álvarez Junco, que “quan se sacralitza una sola versió del passat, s’estimula l’odi i l’exclusió de l’altre”. El que m’interessa, ara i aquí, és ponderar el perquè d’aquesta decisió meditada del Govern.

Hi ha una raó menor: tocar-li la moral a la senyora Ayuso, qui treu de polleguera i desencaixa fàcilment el senyor Sánchez. Però no és la principal. Aquesta es troba en l’afany d’aconseguir la revenja de la Guerra Civil, com a base sobre la qual provocar un canvi de règim. Tot això sota la presidència del senyor Sánchez. La seva permanència perenne en el poder és l’autèntica i única “raó d’Estat” que vertebra tota la política espanyola des de fa set anys. No és broma.