Israel i Palestina es van asseure ahir a Barcelona en una mateixa taula per parlar d’un futur compartit a la Mediterrània. Va ser la primera vegada en més de dos anys, sobretot des de la matança del 7 d’octubre, que no hi havia cap reunió oficial entre els israelians i els palestins.
El Palau Reial de Pedralbes va acollir la trobada dins del fòrum regional de la Unió per la Mediterrània (UpM), institució a
què pertanyen 43 països i l’única en què els israelians i els
palestins estan representats amb el mateix estatus.
“És esperançador”, va dir José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors i amfitrió de la conferència. “Demostra que el diàleg ens permet avançar”, va afegir.
Els avenços, en tot cas, són modestos perquè la situació
geopolítica no permet res més. No només per l’agressió d’Israel a Gaza, Cisjordània, Síria i el Líban, sinó també per les dificultats enormes que hi ha perquè els països del sud de la Mediterrània es relacionin entre ells. La frontera tancada entre Algèria i el Marroc demostra com separa de molt els veïns, malgrat el gran potencial que tenen si col·laboressin.
Avançar sense un acord de pau a Palestina i avançar, així mateix, sense els prejudicis que determinen les actituds negatives dels uns amb els altres, és gairebé impossible.
Han passat 30 anys des que es va llançar el procés de Barcelona, la iniciativa diplomàtica que, a partir de la conferència de Madrid del 1991, prova que els enemics irreconciliables, Israel i Palestina, sobretot, però també Algèria i el Marroc, uneixin forces per afrontar problemes regionals tan greus com la desigualtat econòmica o la crisi climàtica.
Palestina, però, ho condiciona tot. “Sense una solució de dos estats, no hi podrà haver estabilitat a la Mediterrània”, va assenyalar Albares, per resumir l’opinió dels participants en el fòrum.
Al seu costat, el vice primer ministre de Jordània, Aiman Safadi, que també és el cap de la diplomàcia del regne haiximita, va denunciar Israel en termes molt durs. El va culpar de genocidi a Gaza, un “comportament inhumà” que “ha fet miques” el procés de Barcelona.
Dana Erlich, encarregada de negocis a l’ambaixada d’Israel a Madrid i actual ambaixadora interina, va escoltar les crítiques amb estoïcisme. Espanya és un dels països europeus que han denunciat més l’estratègia militar del seu Govern a Gaza i Cisjordània. Tant que Israel ha retirat la seva ambaixadora a Espanya.
La guerra a Gaza i les rivalitats entre veïns dificulten la integració de la regió mediterrània
El silenci d’ Erlich el va acompanyar el de la ministra palestina d’Afers Exteriors, Varsen Aghabekian, que no va necessitar alçar la veu perquè tothom li va donar la raó.
Durant aquests dos anys de guerra a Gaza, la Unió Europea ha provat de mantenir un equilibri impossible. La tebiesa dels seus postulats demostra, als ulls del món àrab i del Sud Global, una complicitat amb Israel en l’agressió a la població civil palestina.
Kaja Kallas, alta representant de la UE per a Política Exterior i de Seguretat, va defensar la creació d’un Estat palestí que reconeixen més de 140 països, però molt pocs europeus. També va advertir el Govern israelià que ha de cessar la violència a Cisjordània.
Sobre la reunió a Pedralbes, va planejar l’execució sumaríssima a Jenín de dos palestins que s’havien rendit a un comando israelià. Tenien els braços enlaire quan abans-d’ahir van ser escomesos. Safadi va fer servir aquest últim exemple de la violència israeliana per reiterar que en aquest conflicte “hi ha un agressor i una víctima”.
Kallas havia fet servir la mateixa equivalència amb Rússia i Ucraïna, tema que va portar a col·lació no només perquè, com a estoniana, aquesta guerra la té molt a prop, sinó també perquè Rússia va provar a Síria armes i estratègies que ara fa servir a Ucraïna. “Molts dels comandaments militars russos a Ucraïna es van formar a Síria”, va recordar Kallas. El Kremlin va donar suport al règim de Baixar al-Assad fins al final.
La setmana que ve farà un any de l’entrada dels rebels a Damasc i ahir Síria va recuperar el seu lloc a la UpM. Safadi li va donar la benvinguda, alhora que els àrabs i els europeus es comprometien a continuar donant suport a la reconstrucció.
Que el Govern sirià asseguri que respecta els termes de l’acord que va posar fi a la guerra del 1974 no ha impedit Israel d’ocupar, “per raons de seguretat”, una àmplia franja de terreny als peus dels alts del Golan. Safadi va dir que aquesta “estratègia d’expansió”, que també passa al Líban, és injustificable.
L’any que ha passat des de l’alto el foc al Líban, més de 330 libanesos han mort en enfrontaments amb Israel. L’ONU ha verificat que almenys 127 eren civils. Els morts a Gaza des de la treva de fa dos mesos també són més de 300.
Malgrat tanta violència, la UpM continua vigent. Ahir va presentar un projecte per ser més efectiva en la missió per unir les persones i les nacions de la Mediterrània. La UE se l’ha fet seu i té previst posar-lo en marxa el primer trimestre de l’any que ve.
El ministre jordà Safadi censura Israel i Kallas demana el final de la violència a Cisjordània
L’estratègia és molt àmplia, ja que va des de l’educació i la cultura – Còrdova serà capital cultural de la Mediterrània el 2027– fins a projectes d’energies renovables per combatre la crisi climàtica. La Mediterrània, al cap i a la fi, i no només pels conflictes armats, és una de les regions del món que s’escalfen més de pressa.
