El diagnòstic de la migranya triga més de sis anys malgrat els 5,1 milions d’afectats

El panorama per a qui té ­migranya és desolador. Una mitjana de sis anys per rebre el diagnòstic i, per tant, per ser tractats adequadament. Mentrestant, patir i patir amb un mal de cap que no es cura amb paracetamol, ni de bon tros, i que va a més. Sempre va a més i pot anar acompanyat d’aures (precedeix un atac de migranya i pot incloure símptomes visuals, com ara veure llums brillant), vòmits i nàusees. Fa tant de mal (no, no és només un mal de cap) que no deixa pensar, gairebé ni respirar, ni veure-hi, ni sentir-hi... Ni treballar. Rocío Blein, de 57 anys, té migranya i la descrivia així: “És com portar un casc de moto tres talles més petit mentre el perforen”.

Passa això fins i tot quan és la malaltia més freqüent d’ Espanya (i del món). El 12% de la població té migranya, uns 5,1 milions de ciutadans, i més del 80% són dones. Més d’un milió tenen migranya crònica (episodis de més de 15 dies al mes), i més de quatre milions, en tenen de manera episòdica (entre quatre i vuit dies al mes).

Més de la meitat no estan tractats perquè no saben que tenen migranya i els metges que els tracten (normalment, de família o urgències, tot i que també neuròlegs) no saben què és. De fet, triguen de mitjana més de sis anys a rebre el diagnòstic. Com és possible? Perquè amb prou feines es dediquen quatre hores durant la carrera de Medicina a aquesta malaltia neurològica. I això que és la primera causa de discapacitat.

Ho indica Roberto Belvís, director del servei de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i coordinador del Grup d’ Estudis de Cefalees de la Societat Espanyola de Neurologia, al III seminari Lundbeck Migranya: una cursa d’obstacles.

Belvís insisteix que aquesta falta de diagnòstic té molt a veure amb el desconeixement dels ­criteris de la migranya, com ara que el dolor afecta un costat del cap (indiferent i canviant, però ­només un costat), dolor pulsatiu (bum-bum-bum), fotofòbia (imatge del vampir amagant-se del sol amb la mà), sensibilitat extrema als sons i que el dolor és moderat o greu i invalidant quan en tenen.

Si no es coneix aquesta malaltia, no es tracta, malgrat que interfereix en tots els aspectes de la vida. És el cas de la Rocío, que s’ha passat anys i anys a còpia de paracetamol i ibuprofens. “Els mals de cap brutals que he tingut tota la vida no tenien nom. La mare en va tenir i em deia que en això era com ella. I amb això, doncs toca aguantar”. Belvís, que recorda que aquesta malaltia és hereditària, assenyala que la migranya és la malaltia rècord d’automedicació.

La Rocío no va saber que tenia migranyes fins fa uns anys. Eva Ortega, tampoc. A totes dues van trigar dues dècades a dir-los que els mals de cap eren una malaltia neurològica.

Havien anat mil vegades al metge, però ningú no els havia dit la paraula clau: té migranya, vostè és una malalta crònica. “El fet de saber-ho les ajuda molt i els redueix la por i l’estrès, però, sobretot, els elimina la culpa”, assenyala la psicòloga Almudena Mateos. “Moltes senten que són unes fluixes i unes exagerades perquè això és el que els fan sentir”, diu.

L’estigma i la banalització impregna aquesta malaltia, fins i tot al món sanitari. “Un de cada tres metges estigmatitza el pacient: ‘Per un mal de cap vens?’”, reconeix Belvís.

Té una afectació laboral enorme. Malgrat el que es pugui creure, els malalts de migranya falten molt poc a la feina quan el cap els esclata Això sí, la productivitat disminueix: “Com et pots concentrar quan un trepant et perfora el cap?”, diu Ortega.

Hi ha tractament? Sí, n’hi ha. Però cal diagnosticar la malaltia aviat per evitar que es cronifiqui. I en els més durs, també, però com que són cars respecte als anteriors (entre 100 i 160 euros al mes, però hi ha molts pacients), Sanitat hi posa pegues. Els pacients demanen una reunió amb la ministra de Sanitat immediatament. “Sisplau”, supliquen.