En les pàgines finals d’ Una noia a la ciutat, amb el to sentenciós que li agrada, Mercè Ibarz (Saidí, 1954) diu, primer, que recordar és t ornar a fer passar pel cor (en el sentit etimològic). També diu que quan va començar a escriure seriosament, a començaments dels noranta, va descobrir que hi havia alguna cosa seva que no volia fractures i que havia de mirar de mostrar-se sencera. “La memòria va i ve, somnia i pensa”. No pensis, mira va posar de títol al quadern que va escriure sobre la seva relació amb l’art.
Aquí podríem dir: no pensis ni miris: somnia. Molt allunyat del llibre de memòries o de records, Una noia a la ciutat és una experiència intensament onírica. Començant per les referències al cinema i a la fotografia que –per a la generació d’Ibarz han estat pantalla de l’experiència interior–. Seguint pel desdoblament: el lector segurament se sorprendrà de veure que el llibre està protagonitzat per dos personatges que són la mateixa figura: l’un, Ibarz, periodista i autora. L’altre la noia , a la qual es refereix en tercera persona en molts moments del llibre.
Hi ha un desdoblament que té a veure amb la dimensió narrativa i simbòlica del somni. I que afecta a la totalitat dels amics i companys de l’autora, esmentats amb inicials en el text, inclòs L., la seva parella, la mort del qual és el tornavís que fa girar el cargol de la memòria. La idea de veure’s sencera no és nova. Els darrers llibres d’Ibarz, especialment Rodoreda, un mapa i el ja esmentat No pensis, mira fan servir un zoom endoscòpic que duu de la sociologia a l’entranya, de les idees sobre l’art, la ciutat o la gent al cervell i al ventre (el sexe hi té un paper secundari). “Un record conservat és una foto revelada, i en tinc que no van passar pel laboratori de revelatge. Ho provo ara”. “No tornes a la infància quan t’estàs morint (...) Tornes a qui et vas unir a la joventut”. “La mort és la invisibilitat (...) Compon un temps, un tempo interior. Però no és sorda ni muda.”
/Un zoom endoscòpic duu de la sociologia a l’entranya, de les idees sobre l’art o la ciutat al cervell i al ventre
Als anys vuitanta, Ibarz va establir una relació d’amistat i complicitat amb Anna Murià (1904-2002), l’escriptora oblidada. Aquesta ascendència se sent a Una noia a la ciutat més que en cap altre dels seus llibres. La idea de reflexionar des del temps, la barreja de pensament íntim i pensament polític (amb unes pàgines molt bones sobre el feminisme dels setanta com a contracultura i la parcialitat de les relectures dels moviments contraculturals barcelonins, fetes per homes, en aquests darrers anys), la importància de l’amor i l’amistat, el pes dels llocs: les cases que Ibarz va seguir des que va arribar a Barcelona, a estudiar, des de Saidí, a la Franja, fins que es va casar, de ben joveneta.
La idea del fantasma, propera a la imatge fotogràfica i cinematogràfica, té un pes molt important en el llibre: en els llibres d’Ibarz. Per exemple No pensis en mi quan me’n vagi (2010), amb la presència del fotògraf Fluxus, mort de sida, en unes galeries comercials del centre de la ciutat. El fantasma uneix passat i present, qui ets i qui vas ser, sol i enmig dels altres.
Un dels fils gruixuts d’aquesta nova obra, que aguanta l’entramat dels fils petits com una biga mestra, és l’ Orfeu de Glück, que escoltaven en els darrers mesos de vida d’L, al pis del Guinardó. L’escriptura. Aquesta escriptura total que Ibarz ha portat a les darreres conseqüències a Una noia a la ciutat , és la resposta porosa i de vegades una mica dispersa a l’absència dels amics, a la mort del món que s’ha conegut i a la vellesa. La vida, tornada a passar pel cor.
Mercè Ibarz Una noia a la ciutat/Una chica en la ciudad Anagrama 181 pàgines 17 euros