El dia que busques desesperadament un jersei negre de coll alt entre aquelles peces que, deu ser pel canvi climàtic, fa anys que estan amuntegades al fons, molt fons, de l’armari i no el trobes, n’acabes comprant un altre i, finalment, trobes el primer, t’adones que la teva història amb la roba és un perill.
Conec gent, és rara, ho sé, però molt endreçada, que fa inventari de les peces i objectes diversos que guarda per evitar repeticions o compres innecessàries i fins i tot té un quadern en el qual anota tot el que conserva per trobar, quan li calgui, aquests persidecas. Una gavardina que només utilitzes quan plou però no fa gaire fred; un anorac de plomes per quan baixen les temperatures; un jersei de llana gruixuda per a una excursió; unes botes d’aigua de quan eres jove i aquelles bufandes i guants que des de fa anys abriguen únicament les capses on dormen. Guardar i guardar durant anys perquè, el dia que sorprenentment les busquis, perquè baixen les temperatures o per un viatge a un clima diferent, no hi haurà manera de trobar-les.
Guardar i guardar peces de roba perquè, el dia que les busquis, no hi haurà manera de trobar-les
Un vell, i tronat, aforisme afirma que una dona és algú que creu que sempre li sobren quilos i li falten armaris. Perquè aquesta és una altra, qui no guarda vestits de quan feia quatre talles menys, pensant innocentment que en algun moment recuperarà la figura. Però passa que, en aquesta improbable recuperació, tant tu com la moda ja no sou les mateixes. Per no parlar de la col·lecció de peces a què concedeixes aquell ús, tan de les nostres mares, “d’estar per casa”: han quedat velles per a la vida social, però encara mantenen la seva utilitat quan ningú no et veu, i allà estan resistint-se a ser retirades de la circulació.
Lee tambiénUn laberint de cremes
En definitiva, els meus armaris (i en tinc uns quants) semblen un magatzem, i l’absència d’inventari o de memòria els converteix en coves fosques on no hi ha manera de trobar res del que puguis arribar a necessitar. Resultat: acabes anant a una botiga de les barates per acabar comprant una cosa que saps fefaentment que ja la tens.
La societat de consum ens ha convertit en subjectes presos de les nostres propietats, d’aquelles peces de vestir, estris d’ús domèstic, tipus jocs de llit, tovalloles, vaixelles, ornaments i artefactes diversos, que omplen tots els forats d’armaris, i les prestatgeries, atapeïdes de caixes, en les quals és impossible de trobar fins i tot aquell martell amb què et picaries els artells pel teu mal cap i, encara pitjor, per aquella mania d’acabar sumant nous objectes que, més que facilitar-te la vida, te l’acaben complicant.