Ja fa molts anys que, per un motiu o un altre, acabo passant alguns dies al País Basc. Ja sigui en algun hotelet remot o bé a Vitòria, on hi ha família, o a Sant Sebastià, tan estimada per Ernest Lluch. O, per descomptat, a Bilbao, la ciutat que probablement ha experimentat la transformació més gran cap a millor de totes les urbs peninsulars. Encara recordo el Bilbao de les primeres visites en la infantesa, amb aquella ria pestilent i aquell cel permanentment negre i brut. Sí, Bilbao s’ha transmutat en una capital sorprenentment moderna i tradicional a la vegada. I val la pena aprofitar qualsevol motiu per anar a aquest Bilbao renovat i net.
Fa un parell de setmanes m’hi vaig estar, en plena onada de fred i pluja, però vaig gaudir, com sempre, del pas per Bilbao. Vaig quedar per dinar amb el president del Gremi d’ Editors d’Euskadi, José Manuel Díaz Osés, que és un bon amic amb un cap privilegiat i un paladar de divisió d’honor. Ens va citar a un trio de catalans al restaurant Zárate, o Zarate Jatetxea (per cert, el millor arròs socarrat que crec que he menjat mai, i que em perdonin els amics valencians). El restaurant és a Poza Lizentziatuaren Kalea, és a dir, al carrer del Llicenciat Poza. I per si tinguéssiu curiositat per qui va ser el tal Llicenciat Poza, us ho resumeixo. Andrés de Poza Yarza, conegut com el llicenciat Poza, va ser un cosmògraf, jurista, militar, geògraf, lingüista i escriptor espanyol del segle XVI. Va passar els primers anys a Anvers i va estudiar a Lovaina. A Flandes va iniciar una carrera militar i política en què va actuar més com a interventor que com a soldat. Després es va passar una dècada estudiant a Salamanca. I d’allà en va sortir poliglot i savi. Parlava espanyol i basc, més llatí, flamenc, francès, anglès i alemany, almenys. El 1585 va donar a la impremta un complet tractat de nàutica, Hydrografía, per més tard descriure ports i inventariar costes. Un d’aquells gegants oblidats de la nostra història.
Però el fet que tingui un carrer a Bilbao és més aviat per dues raons afegides als seus talents variats: una, que es va apuntar a la causa del b ascoiberisme, una teoria que va tenir prou predicament al llarg del segle XVI i que emparenta filogenèticament la llengua basca (hauríem de parlar d’un protoeusquera; l’actual és una altra cosa) amb la llengua ibera, de tal manera que totes dues podrien fins i tot ser la mateixa llengua o derivar d’algun tronc comú. No us avorreixo amb això, però si em permeteu un reduccionisme salvatge i una mica esperpèntic, us diré que des d’ Estrabó fins a l’inefable Wilhelm von Humboldt, són diversos els autors que han defensat que els bascos són els primers habitants de la Península, alguna cosa així com els espanyols primigenis. Bé, disputes lingüístiques a banda, els bascos serien l’epítom de l’espanyolitat.
Que els bascos poden arribar a ser els nostres avantpassats més remots va més enllà de la ironia
Amb tot, us he dit que hi havia una segona raó basca per lloar Poza. I és que va defensar per escrit el privilegi de noblesa per a tots els bascos quan aquest privilegi Castella el començava a discutir. Ja em direu si no es mereix un carrer a Bilbao. També es fa evident que algunes qüestions han canviat poc per més segles que hagin passat. Perquè la noblesa que Poza defensava comportava títol de propietat i, per això, parlàvem de terres i diners.
Fins i tot hi podríem afegir una tercera raó, que és que el llicenciat va ser el pare del jesuïta i escriptor Juan Bautista de Poza, que va redactar una Práctica de ayudar a bien morir que es va traduir a les principals llengües europees. Per bé que aquest jesuïta va acabar els seus dies a l’ Equador, probablement desterrat per un petit assumpte amb la Santa Inquisició per un llibret sobre la Mare de Déu. Fan venir ganes d’escriure que no estem igual però que som el mateix...
Lee tambiénPrincipi d’incertesa
La idea que els bascos poden arribar a ser els nostres avantpassats més remots va més enllà de la ironia retrospectiva. Entre altres coses, perquè ja fa uns anys que els governs espanyols depenen del que decideixin els jeltzales. I perquè, en la tradició dels pintxos bilbaïns, tant les gildas com els bilbainitos llueixen units i travessats. Caldria preguntar-se qui empala qui.