La cimera climàtica de Belém (Brasil) ha fracassat estrepitosament. Però aquesta vegada el fiasco ha passat més desapercebut. Els grans mitjans de comunicació que ordenen l’agenda pública planetària han afluixat la pressió i han evitat insistir en aquesta ocasió en una hipotètica relació causa-efecte entre la futilesa del que s’ha acordat i un suposat Harmagedon climàtic.
El negacionisme trumpista és només la cara més visible del fet que bufen nous vents en els discursos climàtics. Seguint els EUA, altres països i també líders mundials d’opinió, Bill Gates per exemple, han començat a desmarcar-se de l’alarmisme extrem vigent fins ara amb el canvi climàtic. Que faci anys que aquestes cimeres s’han convertit en un gran mercat del negoci del clima també ha sumat arguments perquè la seva credibilitat caigui en picat.
Però hi ha una cosa amb més força que tot el que s’ha dit fins aquí per explicar la davallada climàtica. El que passa és que estem substituint una amenaça per una altra. No ens hem de preocupar. Els humans continuarem fidels al nostre costum d’angoixar-nos per una apocalipsi propera, sigui aquesta certa o no. Però per imaginar el nostre final ara hem recuperat una altra joguina que teníem guardada a les golfes: la guerra. I com que no és possible que el cim de la piràmide de l’angoixa el coronin dues amenaces de la mateixa rellevància, l’apuntalament d’una ha d’anar en detriment de l’altra. Hi ha exemples diàriament d’aquesta evolució del mercat borsari de les amenaces. Aquesta setmana, el cap de l’ Estat Major francès, el general Fabien Mandon, ha dit que el que França necessita és “l’esperit que accepta que haurem de patir per protegir el que som”. Aquest patiment ha d’incloure l’acceptació de “perdre els nostres fills”. El discurs es referia a l’amenaça russa i va servir de pròleg perquè Emmanuel Macron presentés després la seva proposta de nou servei militar voluntari, tal com ja havia fet Alemanya.
A l’est europeu, la guerra ja és un estat mental permanent amb una frase que s’expandeix amb fortuna també cap a l’oest: “La pregunta no és si hi haurà guerra amb Rússia, sinó quan”. De la mateixa manera, la insistència a definir el present d’Europa i del món com una “zona grisa” (no estem en guerra, però no estem en pau) apunta permanentment a la possibilitat oberta d’una nova era de conflictes.
A l’escenari, l’actor principal ja no és el canvi climàtic, sinó la hipòtesi d’un món en guerra
Nous assajos nuclears, el debat pressupostari de fa uns mesos a l’OTAN, el pla de rearmament europeu, les tensions en altres parts del planeta i el xoc entre potències proven que els focus il·luminen un escenari on l’actor principal ja no és el canvi climàtic, sinó la hipòtesi d’un món en guerra davant el qual convé estar preparat. La defensa i la dissuasió li estan menjant la torrada a la imatge icònica de l’ós polar quedant-se sense gel on caminar. A l’aparador de l’atenció no hi ha lloc perquè totes les tendències lluin igual.
Però com que el món del pensament és vertical –uns pocs pensen i molts es donen per pensats–, convindria que tinguéssim molta mesura. Bàsicament perquè així que una idea global agafa força i suma l’aval de la política i les institucions, es creen tot seguit incentius per a la retroalimentació.
Lee tambiénHistòria d’un financer
Sobre la base d’una amenaça certa i que convé sens dubte fer-hi front, apareix de seguida el risc de l’exageració. Fer més greu i urgent, i d’aquesta manera més creïble i peremptori, el perill que es vol combatre. A més, en una societat de mercat, s’hi ha d’afegir que els diners prenen nota de seguida del que intueixen com una oportunitat. La indústria del clima n’és un bon exemple de les dues últimes dècades.
Existeix una tendència humana, individual i col·lectiva, a l’obsessió, a la sobreactuació i al seguidisme acrític així que una idea és guanyadora. A partir d’aleshores, ni tan sols entre les suposades elits no estan garantides la fredor, la mesura i la ponderació en la presa de decisions. No ho hauríem d’oblidar per mantenir els peus en el camp de la racionalitat i la proporcionalitat. El que vindria a ser haver après alguna cosa de l’abús del final del món en clau climàtica. Sobretot, ara que ve a agafar-li el relleu una cosa més seriosa, tangible i, per desgràcia, de sobres coneguda.