Guerra de desgast

De diumenge a diumenge. Val la pena aturar-se en el recorregut de la setmana. El riu de la política espanyola baixa tan impetuós que no hi ha temps de reparar en afluents i meandres. Avui està convocada una manifestació del PP contra Pedro Sánchez, però diumenge passat n’hi va haver una altra de diferent signe.

Va ser una concentració molt més baixa en nombre, però curiosa. Uns centenars de persones van protestar davant del Tribunal Suprem per haver condemnat el fiscal general de l’ Estat, Álvaro García Ortiz, per revelar dades secretes sobre la parella d’ Isabel Díaz Ayuso, encara pendent de judici per presumpte frau fiscal, entre altres possibles delictes. Una condemna de què encara no es coneixen les motivacions, ja que es va avançar abans de redactar la sentència, justament per evitar filtracions. Entre els presents a la concentració hi havia l’exjutge Baltasar Garzón, que va ser inhabilitat pel Suprem el 2012, a la primera condemna que es va dictar en relació amb el cas Gürtel, no per estar implicat en la xarxa de corrupció del PP, sinó per haver ordenat escoltes telefòniques entre els capitostos de la trama empresonats i els seus advocats. Garzón es considera víctima del “ lawfare ”, malgrat que el Tribunal Europeu de Drets Humans va desestimar la seva demanda. Garzón és parella de Lola Delgado, que també era a la manifestació, exministra de Justícia amb el PSOE i la persona que va apadrinar el nomenament del fiscal general ara condemnat.

Delgado va ser ministra d’un Govern que després la va designar fiscal general. Del Consell de Ministres va tornar a vestir la toga. Només hi havia un antecedent, el de Javier Moscoso als anys vuitanta, amb Felipe González. El sector conservador de la carrera fiscal la va rebre d’ungles. La seva substitució per García Ortiz no va alleujar la tensió interna a la Fiscalia, com s’ha comprovat durant el judici. Després de la condemna de García Ortiz, el Govern va avisar que imposaria un perfil progressista, un clar missatge a la Sala Segona del Tribunal Suprem i als crítics de la Fiscalia, entre els quals els que van demanar penes per rebel·lió als líders independentistes i que no els apliquessin mesures de gràcia. El ministre Félix Bolañosva rebre bastantes propostes sobre possibles noms per substituir García Ortiz i el de Garzón va sortir diverses vegades. Hauria estat tota una declaració de guerra. Garzón té una llarga llista d’enemics al món judicial, però, a més, tres dels magistrats que el van condemnar al seu dia formen part del tribunal que ha condemnat García Ortiz. L’ Executiu va optar per Teresa Peramato, progressista, defensora de la llei del només sí és sí , però difícilment atacable des del punt de vista professional.

Tot i això, les ferides i les rancúnies continuen. La Unió Progressista de Fiscals va difondre divendres un comunicat en què acusa el Suprem de “violència institucional” per no publicar encara la sentència del fiscal general. El mateix dia, la conservadora Associació Professional de la Magistratura denunciava la “intromissió” de Sánchez en el Poder Judicial per defensar la innocència de García Ortiz. En un acte, la presidenta, María Jesús del Barco, va mirar al ministre Bolaños i li va etzibar: “Per atemptar contra la nostra independència, ens tindràs de cara”. No està malament. Mentrestant, els fiscals que porten els afers del germà i la dona de Sánchez i han rebutjat els seus processaments han vist deteriorar-se notablement les seves relacions amb el món judicial.

Fa uns mesos el PP va creure que tot això faria caure el Govern, bé perquè el mateix president sucumbiria a la pressió o bé perquè la majoria parlamentària li exigiria eleccions. Tot i això, la condemna al fiscal general ha certificat que no és així. Els populars han arribat a la conclusió que l’única manera de tombar Sánchez és el desgast continuat. Com sosté José María Aznar, l’estratègia és la del desgast polític i social. D’aquí les manifestacions com la d’avui al temple de Debod de Madrid, convocada per Alberto Núñez Feijóo arran de l’empresonament de José Luis Ábalosi el seu escuder Koldo García.

Fejóo ha convocat una protesta sense les sigles del partit per atreure altres votants, però Vox deixa clar que sempre pot anar més enllà i la seva facció juvenil ha convocat una protesta davant la seu del PSOE a Ferraz, a deu minuts a peu del temple de Debod, on no anirà en principi Santiago Abascalperquè no li cal. La d’avui és la setena manifestació convocada pel PP contra Sánchez d’aquesta legislatura. Les primeres van ser contra l’amnistia als independentistes.

Les manifestacions són la resposta a una situació “d’extrema gravetat”, però també la conseqüència de la impossibilitat de fer fora Sánchez mitjançant una moció de censura mentre Junts o el PNB no decideixin canviar de bàndol. La relació del PSOE amb Carles Puigdemont s’ha trencat, però d’aquí a donar suport a un partit que ha fet l’impossible perquè no pugui tornar o que impedeix que el català sigui oficial a Europa, hi ha un abisme. A Aznar no li agrada que el partit insisteixi a demanar el suport de Junts, ja que, a més d’estèril, abona la fugida cap a Vox. Però la drecera és temptadora. Feijóo es va reunir divendres a Barcelona amb Foment del Treball, la patronal de Josep Sánchez Llibre, una de les persones que mantenen línia directa amb Puigdemont, i hi va tornar a portar a col·lació la moció de censura i va demanar ajuda als empresaris per convèncer Junts que li doni suport.

L’erosió de Sánchez no ve tant de les causes judicials o les protestes al carrer com de la pèrdua de la majoria parlamentària. Tot i que el Govern diu que salva moltes votacions, la plantada de Junts és una llosa més gran del que inicialment va voler aparentar la Moncloa. La impossibilitat d’aprovar ni un sol pressupost en tota la legislatura suposa un llast polític innegable. Així doncs, recuperar la interlocució amb Puigdemont es presenta com un dels pocs fronts en què Sánchez encara té marge per respondre a l’oposició al Congrés i obligar Feijóo a convocar més manifestacions com la d’avui en aquesta mútua guerra de desgast.