Davant l’escola que etiqueta els alumnes per les seves necessitats especials, el psicòleg i psicoanalista Mario Izcovich revalida una escola abocada a escoltar: escoltar els alumnes i cuidar els professors. Una escola que no recorri a fórmules màgiques o receptes universals (psicologia de les emocions, neurociència) per atendre problemes profunds, perquè això només genera frustració. “Una escola que reconegui el poder de les paraules, així com la importància del que es juga en les relacions”. Izcovich, autor del recent assaig La escuela que escucha ( Ariel), col·labora amb l’ Institut de la Infància de Barcelona i ha escrit diversos llibres.
Assetjament escolar
Als espais on s’han generat vincles de confiança hi ha menys ‘bullying’”
Per què aquest títol?
Durant aquesta època de tant de malestar, escoltar l’altre és una cosa necessària, fins i tot diria que un acte polític. Escoltar és una manera de tractar el malestar. Escoltar de manera genuïna suposa entendre què em vol dir l’altre. Això requereix temps i paciència. És una orientació que molts educadors (no tots) segueixen. Però no es tracta només d’escoltar els alumnes o els pares. També d’escoltar els professors, un per un. Que tinguin espais on tractar les seves dificultats.
Mestres, alumnes, famílies... Estan desconnectats els uns dels altres?
Hi ha famílies que esperen que l’escola s’ocupi del que ells no poden gestionar. L’escola espera que les famílies persegueixin els nens amb els deures, com si la llar fos una extensió de l’escola. Conclusió: els nens viuen controlats per adults 24 hores al dia.
En una escola hi ha conflictes, però ara les conseqüències són molt greus. L’assetjament deriva en el suïcidi d’adolescents. Com podem aturar l’assetjament?
La paraula bullying com a categoria general complica les coses i obstrueix una veritable reflexió. I no tot obeeix al que passa a l’escola, també hi ha el context social, la família, i també és important el que és propi de cada persona. En qualsevol cas, l’agressivitat és innata en els éssers humans. Una de les funcions de les institucions és regular-la. No és només una qüestió de protocols. On hi ha educadors compromesos i pares implicats, tot funciona millor. Per això és tan necessari escoltar i no desentendre-se’n. Allà on no tenen lloc episodis violents, comprovem que és on s’han generat vincles de confiança, i això és perquè hi ha adults presents que escolten; això no significa més control.
Un de cada tres alumnes té necessitats específiques; hi ha un excés de diagnòstics?
Estem colonitzats per tres enfocaments: el manual del DSM-5, els mites al voltant del neuro i la psicologia de les emocions. Es fa més fàcil etiquetar i generalitzar que no pas tenir en compte la complexitat de l’ésser humà. L’escola d’avui dia definida pel concepte de la inclusió, paradoxalment, a la pràctica, etiquetant tan alegrement, segrega. D’altra banda, com que l’escola funciona amb paràmetres del passat, les etiquetes i després la sobremedicació són maneres de voler controlar i posar ordre allà on hi ha un problema d’autoritat. S’està psiquiatritzant l’escola.
És partidari de deixar a l’entrada el mòbil a l’escola?
Les pantalles s’han convertit en un problema seriós a la nostra societat, per a nens i adults. Generen problemes d’atenció i una cosa preocupant que comprovem els psicoanalistes amb els adolescents: la falta de desig. El desig és el motor de la vida. Les pantalles, especialment amb l’ scrolling , adormen i ensopeixen les persones (com un xumet). Per tant, s’han d’administrar.
Què necessiten els nens avui?
El que han necessitat sempre: adults que facin d’adults. També poder tenir la llibertat d’aprendre a decidir què volen, incloent-hi quan s’equivoquen, sabent que no tot es pot, que hi ha límits. És important que aprenguin a tolerar la frustració. Els adolescents necessiten menys gurus que diuen el que han de fer. Menys pressió social sobre el que és correcte, sobre la importància de l’èxit i de la felicitat.
Els pares aprenen sobre la criança més que mai en la història. Millora l’educació?
No s’ensenya a ser pares o mares, cadascú fa el que pot. Això té conseqüències en els fills que venen moltes vegades a ocupar el lloc del símptoma d’aquests pares. Noto actualment una gran dificultat de donar autonomia als fills. Hi ha un control excessiu. Els nens no passen temps sense la mirada i el control dels adults. Els adults s’haurien de preocupar més d’ells mateixos.
Segons estudis recents, la diversitat a l’aula i la falta de disciplina estressen el professorat. Aquests problemes són estructurals?
Ara mateix, sí. L’escola actual va ser pensada en una altra època, amb altres paràmetres. La societat ha canviat. L’escola ja no és el que era. Tot i això, hi ha educadors que gaudeixen del que fan. Per què? Tenen un desig genuí d’educar, s’estimen el que fan, s’estimen els nens, reflexionen, s’atreveixen a pensar amb d’altres (els seus companys), estan oberts a aprendre coses noves, tot això clarament els atorga autoritat. Moltes vegades les baixes tenen a veure amb professors que s’instal·len en la impotència i en la burocràcia. És fals que tot sigui un problema de recursos.
Es necessita personal d’un altre tipus a les aules?
Sí, la figura del psicòleg és necessària. Però amb un rol diferenciat, no dictant classes, no dedicant-se a diagnosticar, sinó algú que pugui tractar el malestar a l’escola, que pugui ajudar nens i també els educadors. Que pugui donar lloc que els educadors reflexionin. Ajudar a tractar conflictes d’una manera més racional. Això requereix que aquests psicòlegs tinguin una formació conforme, que només la pot donar una psicologia que, com la psicoanàlisi, prioritzi la subjectivitat i no pas quedar fixats en la conducta.
