Després de prendre nota dels errors del passat, Jaume Collboni ha optat aquesta vegada per no continuar embolicant la troca i no perdre més temps esperant un acord amb els Comuns que en cap cas no tindria lloc. L’alcalde de Barcelona transita sense excessius sobresalts per un camí molt ben senyalitzat que l’ha de conduir a les eleccions del 2027. A dreta i esquerra, uns grups de l’oposició sense la mínima intenció de concedir-li ni un triomf. I en el full de ruta de l’alcalde, la convicció molt assentada que a hores d’ara del mandat ja és preferible tirar milles, que governar la ciutat amb menys d’un quart del ple municipal fent-te costat (poc més d’un terç si hi sumem els cinc regidors d’ERC) no només és possible sinó que, segons com, fins i tot pot ser agradable.
Collboni disposarà el 2026 d’uns pressupostos de rècord que li permetran gastar i invertir com mai a partir de l’1 de gener, després de recórrer per segona vegada al comodí de la qüestió de confiança. Arribats a aquest punt, el mandat que expirarà a les eleccions de maig del 2027 enfila l’últim revolt amb gairebé tot el peix venut. A la pantalla de l’Ajuntament de Barcelona està a punt d’aparèixer el “ Game over”.
El mandat que expirarà en les eleccions del 2027 enfila el penúltim revolt amb gairebé tot el peix venut
Cal esperar pocs girs de guió en l’any i mig que queda per a les eleccions. El govern municipal, a culminar projectes en marxa, omplir els carrers de policies i brigades de neteja, continuar abocant diners en obres com la de la Rambla per complir els terminis previstos i pilota endavant per ajornar les qüestions més delicades i explicar les meravelles que esperen a la ciutat si els barcelonins li atorguen la confiança a l’alcalde socialista en un segon mandat. Junts i PP, cadascun a la seva manera, a furgar barri a barri en el malestar veïnal per assenyalar del que és dolent el pitjor en qüestió d’inseguretat, incivisme i, malgrat el pla Endreça, en l’abandonament de l’espai públic. ERC, a continuar aplicant la fórmula de dubtosa rendibilitat de l’oposició amb vocació de govern, si els pròxims mesos aconsegueix evitar una més de les detonacions internes sense les quals els republicans no serien el que són. I els Comuns, a reivindicar un llegat que només ells consideren brillant i injustament vilipendiat i a preparar la gran conjura per convèncer Ada Colau que, sense ella, al màxim que poden aspirar és a assemblar-se a la Iniciativa per Catalunya de fa vint anys.
En un context tan previsible, poc més que un parell d’incògnites a resoldre els pròxims mesos: veure si es materialitza la possibilitat real de modificar l’ordenança del civisme, sempre que PSC i Junts enterrin per una vegada la destral de guerra, i comprovar si encara hi ha opcions i voluntat de trobar una sortida a l’inexplicable bloqueig mutu que impedeix a aquestes dues formacions reformar la infructuosa norma del 30% d’habitatge protegit.
