The Waterboys ★★★★✩
Lloc i data: Paral·lel 62 (27/XI/2025)
Ja fa 42 anys que l’escocès Mike Scott (veu, guitarres, teclat) va fundar The Waterboys. Setze àlbums d’estudi i un munt de canvis de formació després, el projecte continua funcionant a tota màquina. Dijous la banda va fer sold out al Paral·lel.
Scott i els seus socis actuals –James Hallawell i Brother Paul John, als teclats; Aongus Ralston, al baix, i el bateria Eamon Ferris– ens van regalar una sessió exquisida que va superar les dues hores. The Waterboys van dedicar el tram central del concert a les cançons de l’últim àlbum, Life, death and Dennis Hopper , i van comptar a partir d’aquí amb el suport puntual d’un cor de veus femenines.
No és, sens dubte, la seva obra més brillant, però sí un apassionat homenatge a l’actor desaparegut, estimat rebel sense causa ni pausa, reforçat amb recursos videogràfics. Abans i després, el combo va desgranar una euforitzant selecció de grans dards de la seva trajectòria, reforçada amb una abismal relectura del Knockin’ on heaven’s door de Bob Dylan.
L’homenatge a Hopper va sumar una desena de temes interpretats. Bon vol el de Blues for Terry Southern , amb l’encant addicional de la slide guitar , i magnífiques harmonies vocals a Michelle (Always stay ). La Ten years gone, que a l’àlbum compta amb la participació de Bruce Springsteen, va ser probablement el millor d’aquest tram. Tot i això, tampoc no van passar desapercebudes Golf, they say ni, sobretot, l’anterior I don’t know how I made it , marcada pel dramatisme i per una interpretació vocal extraordinària que, de fet, va ser un dels principals asos exhibits per Scott durant tot el concert.
Com és lògic, les emocions més grans van esclatar quan The Waterboys van atacar el repertori més clàssic. Ben al principi de la gala, i després de la tempesta elèctrica de Be my enemy , va sonar la gran campanada de Fisherman’s blues i les seves irresistibles brises celtes. Ja al tram final van caure noves dianes, com, entre d’altres, A girl called Johnny i, amb singular intensitat, The whole of the moon , convertida en un bell cant col·lectiu.