L’artista Paloma Polo (Madrid, 1983) demostra que la història l’acaben escrivint els perdedors. Ella els ajuda a escriure-la. No només per corregir el relat dels vencedors, sinó per atacar les estructures sociopolítiques que el sostenen i desbrossar el camí cap a un món millor.
El seu art, ara exposat a la Virreina, és molt més que una denúncia dels ismes sobre els quals s’aguanta la civilització blanca i occidental: racisme, imperialisme, colonialisme i capitalisme.
Paloma Polo exposa la crueltat de la nostra civilització i la fe en l’home primitiu
Paloma Polo no s’acontenta a exposar i denunciar la injustícia que durant segles ha emanat dels governs supremacistes i patriarcals d’Europa i els Estats Units. Sap que, quan se sent atacat, el sistema produeix relats de defensa i justificació. Per això, reforça l’acció narrativa amb una acció política i revolucionària. L’artista surt del seu estudi, dels arxius i les biblioteques, per empunyar les armes. A més de la imatge i la paraula –eines clàssiques de l’artista–, ella també agafa els fusells d’assalt de la guerrilla maoista filipina amb què va compartir lluita i destinació fa uns anys.
Paloma Polo assumeix el sacrifici de la vida guerrillera per esbrinar les condicions socials que són necessàries per a un canvi polític. Si li preguntes pel sentit de la lluita armada, respon amb una altra pregunta: “A qui correspon tancar el cercle de violència? A l’ Estat que no respecta un territori, una cultura i una saviesa ancestrals o al poble agredit pel terrorisme d’aquest mateix Estat?”. La resposta és molt clara: “Si aquests filipins no s’haguessin alçat en armes, ja els haurien exterminat”.
La retrospectiva de la seva obra, que ha comissariat Mabel Tapia, és dura i necessària. Els treballs enfronten l’espectador amb la crueltat de la nostra civilització i, sens dubte, ens ofegaríem si Paloma Polo no ens donés l’oxigen de la bondat que ella percep amb molta claredat en l’home primitiu, original i no colonitzat.
La pel·lícula Wrinkled minds (Ments arrugades), per exemple, narra el genocidi de diverses nacions indígenes nord-americanes, unides en l’aliança Haudenausonee, grup que els colonitzadors francesos anomenaven despecticament iroquois (iroquesos). Els descendents dels pocs supervivents permeten a Polo explicar la seva victòria final. El film ens explica que els Haudenausonee van idear un sistema democràtic molt sofisticat i mil·lenari, codificat en la Gran Llei de la Pau, un text que va inspirar la Constitució dels Estats Units. Igualtat, feminisme i comunisme són idees que ells van desenvolupar abans que els europeus i nord-americans.
Polo ens captiva des del drama i l’èpica, des de l’heroisme que acompanya els que resisteixen amb l’aigua o la soga al coll. Per això l’esperança és tan present al seu art. Donant veu als perdedors i posant en relleu la seva memòria, sorgeix la possibilitat d’un present menys violent i desigual, més ètic i comunitari.
Ho aconsegueix, per exemple, la memòria de la comunista valenciana Dulcinea Bellido, pionera del feminisme de masses contra el franquisme, que va ser silenciada per la dictadura i el dogmatisme patriarcal dels seus companys de lluita clandestina. I ho aconsegueix també la memòria de Julián Grimau, torturat i assassinat per la dictadura de Franco i que Paloma Polo rescata amb la fotografia que el règim va fer servir per amagar el seu crim.
La història, com ens recorda l’artista, és plena de vides prescindibles i dignes de ser plorades, però també de persones que lluiten “per construir vides dignes de ser viscudes”, encara que sigui després de la seva mort.
