La IA generativa ens farà closques buides

Tres anys després del llançament de ChatGPT i, més àmpliament, de les IA generatives, va arribar el moment en què ens vam enfrontar amb les primeres conseqüències d’importància. No passa un dia sense que ens arribin testimonis de professors que ja no entenen el sentit de la seva missió; a Silicon Valley, es parla d’un “ jobs apocalypse” (una apocalipsi laboral) que afecta els oficinistes; en el camp de la cultura, hi ha plataformes, com Spotify, que es veuen inundades de temes musicals sintètics. Es documenten cada vegada més fenòmens de dependència afectiva respecte a aquests sistemes, particularment entre els adolescents, que arriben a confiar-los els seus estats més íntims i que, en casos extrems, són portats al suïcidi. Són efectes devastadors que ja mateix podríem desenvolupar en llargues línies i que, pressentim, no són sinó signes inicials.

Tot i això, els hauríem pogut detectar des del començament, perquè era evident que, des del moment en què vam delegar les nostres facultats intel·lectuals i creatives en els sistemes, com també el poder de dir-nos la veritat en qualsevol circumstància, el que fèiem era relegar la nostra natura activa –i d’una manera cada vegada més clara. Ara bé, en comptes de mobilitzar-nos a l’altura del que se’ns plantejava, hem preferit, envaïts per la passió per la utilitat pràctica, llançar-nos de cap sobre aquests oracles parlants. I sense que prèviament ens hàgim preocupat gens ni mica pel futur dels nostres fills, que aviat consideraran inútil dominar les regles del llenguatge i aprendre a escriure. Tot i això, aquests últims són actes que formen part de la constitució del pensament i del sentit crític. Procedint així, hem donat mostra d’un fracàs moral col·lectiu, i ho pagarem molt car.

Perquè, en l’escenari del traspàs de les nostres facultats més fonamentals a la tecnologia, es despleguen ara cinc grans drames. El primer és l’espectacle de milers de milions d’individus que renuncien a expressar-se en primera persona –cosa que és un vector de la singularitat, la llibertat i la pluralitat humana– per deixar lloc a un llenguatge matematitzat i estandarditzat, per tant, necrosat, ja que no té vitalitat ni subjectivitat.

El segon drama és que aquestes mateixes multituds són convocades a interactuar cada vegada més amb entitats omniscients que les porten per on volen, per dir-ho d’alguna manera, gràcies a estar dotades d’una aura incomparable, i amb la finalitat d’incitar-les a adquirir productes i serveis suposadament a la mida de cadascú. Hi ha agents de conversa que també seran explotats per partits polítics i clans sense escrúpols per exercir una insidiosa influència ideològica sobre éssers humans vulnerables, a més, en la mesura que estan sols davant les pantalles.

El tercer drama és l’adveniment d’una era de la indistinció generalitzada, en què ja no sabrem ni l’origen ni la natura d’una imatge. I això és d’una gravetat extrema, perquè la societat no està només constituïda per principis comuns, sinó també per referents comuns. Sense ells, ningú no s’entén, i queda llavors oberta la porta a tota mena de manipulació.

El quart drama és el final de la “destrucció creativa” teoritzada fa gairebé un segle per Joseph Schumpeter, que va postular que les ruptures tecnològiques provocaven una destrucció dels llocs de treball, però alhora creaven nous oficis, generalment al sector dels serveis. Això va passar fins al punt que, avui dia, més del 70% de les feines a escala mundial se situen en el sector terciari. I què ho caracteritza? Que la major part dels oficis que el componen mobilitzen les nostres facultats intel·lectuals i creatives. I vet aquí que apareixen sistemes capaços de dur a terme un nombre cada vegada més gran d’aquestes tasques, de manera infinitament més ràpida i suposadament amb més fiabilitat que nosaltres, i a un cost més baix. Com podem no veure l’huracà que s’acosta? I no hi haurà restitució dins d’un sector quaternari per la senzilla raó que aquest sector no existeix.

El cinquè drama, finalment, és l’extinció a gran velocitat del món cultural, dins del qual gairebé la totalitat dels àmbits està ara consagrada a mostrar-nos com accions que abans feien els humans es veuen substituïdes per processos automatitzats. Com passa amb les minisèries produïdes recentment a la Xina, els guions, personatges, veus i escenografies de les quals estan generats per sistemes. Com no veure en això un poderós indicador del que s’anuncia? La perspectiva d’un art sense signatura i desencarnat posa en perill diverses habilitats. La llista és llarga: traductor literari, actor de doblatge, director de cinema d’animació, fotògraf, dissenyador gràfic, compositor... I, a mitjà termini, cada un, segons els seus desitjos, podrà generar la seva pròpia ficció, la seva pròpia sèrie, la seva pròpia música... Una selfliteratura , un selfcine , una selfmúsica ... El que s’inverteix és el sentit mateix de l’art (entès com l’interès que es presta a la singularitat d’un ésser humà) a favor d’un replegament tan sols dins dels mateixos afectes, i en una contínua relació dual amb els sistemes.

En aquests últims temps, diversos caps d’Estat i de govern van decidir implementar espais de reflexió a propòsit de l’amenaça d’un col·lapse democràtic que les xarxes fan gravitar. És un espectacle tragicòmic, ja que la seva popularització data de principi de la dècada del 2010 i que, una mica després, ja es van fer evidents molts senyals alarmants sense que es prenguessin mesures a l’altura del que estava en joc. El mateix passa amb la verificació d’edat requerida per accedir a llocs web pornogràfics, que es va implementar recentment malgrat que la proliferació d’aquests llocs data de fa gairebé vint anys.

És una equació múltiples vegades confirmada: en matèria digital, la societat sempre es desperta amb enorme retard. I llavors, seguint aquesta línia, d’aquí alguns anys –mentre molts països sostenen mitjançant inversions el creixement de les IA generatives i també la seva adopció generalitzada en l’administració pública–, s’organitzaran conferències per lamentar-se pels gegantins danys causats? Tot i que llavors serà massa tard, l’automatització dels afers globals i l’obsolescència de l’home ja s’hauran consolidat.

Per aquesta raó, sense esperar res dels legisladors –que són objecte d’un lobby poderós i a qui, la majoria de les vegades, els brillen els ulls en vista de la denominada “innovació digital”–, ens correspon a nosaltres, en tots els nivells de la societat, mostrar una iniciativa d’acció a fi de protegir el nostre impuls vital i el geni que viu en cadascun de nosaltres. Ens queda una finestra d’uns dos o tres anys per fer valer la nostra voluntat de no quedar pròximament reduïts –i, més encara, els nostres fills i nets– a closques buides, i llavors a formar masses d’inútils. Altrament, ens mourem en un entorn glacial, sota el control de tecnologies que ocuparan el lloc de tot seny i projecte humà.

Ens adonem realment que una vida privada de l’expressió de les nostres facultats i dels lligams actius amb els nostres semblants només pot ser el brou de cultiu de la tristesa, de la rancúnia i la bogeria?