Sudakasa va néixer d’una desviació. Quan buscaven un refugi fora de la gentrificada i conservadora ciutat de Madrid, els escriptors peruans Gabriela Wiener i Jaime Rodríguez Z. Van anar a visitar una casa a la venda al límit amb Guadalajara. No els va fer el pes. De tornada, en comptes d’agafar la carretera principal, es van perdre per les secundàries i van topar amb una urbanització, a la vora del Tajo, que els va recordar una zona de la seva Lima natal. Hi havia una altra vella casa a la venda, a l’ombra de pins i alzines. Amb l’escriptora xilena Claudia Apablaza, al cap de pocs mesos es va començar a tramar el projecte de convertir-lo en un espai col·lectiu de residències i tallers, literatura i art, obert a l’intercanvi i la resistència.
“La vam fundar perquè no teníem la casa del poble que tenen tots els espanyols i a què ens conviden més aviat poc, perquè el nostre poble està a milers de quilòmetres, de manera que vam aixecar aquí la casa del poble, per imaginar-nos més enllà del que vol Europa per a les migrants”, m’ explica Wiener, que el 2021 va protagonitzar un fenomen literari internacional amb el llibre híbrid i anticolonial Huaco retrato ( Random House), i que ha convertit el segell Caballo de Troya en Yegua de Troya per publicar obres d’autores dissidents i racialitzades, amb portades de color marró.
Es tracta, afegeix, “de no repetir el boom dels homes del segle XX: cinc milionaris i un grapat d’obres mestres”, sinó “fer el contrari del que ens van ensenyar que havia de ser el destí d’un escriptor: no estar tot sol, crear refugis, practicar coses com el sindicalisme literari o la redistribució, perquè no volem ser només visibles, volem papers, drets i infraestructures”. Xarxes, ciutadania, llar.
Han passat dos anys des d’aquesta desviació i el projecte no ha fet més que créixer. A la casa s’hi han allotjat escriptores com les mexicanes Daniela Tarazona i Ale Oseguera. I al local dels tallers, abans nau agrícola, amb la gran taula envoltada de llibres, ha tingut lloc la primera edició de Siembra . La coordinadora, la gestora cultural peruana Karina Rodríguez, ho defineix com “molt més que un cicle de tallers, és un procés de cura profund: les dones i dissidències migrants s’animaven a posar en paraules les seves històries, s’acompanyaven entre elles, s’anaven reconeixent en les ferides i en les potències”.
Hi han compartit els seus sabers, entre d’altres, la poeta transcolombiana Aurora Camero (que va acabar llegint a la vora del riu), l’artista peruana Nereida Apaza Mamani (que va ensenyar a brodar versos) o la dibuixant i creadora digital Rocío Quillahuamán (que va deixar un autoretrat dibuixat a la paret). “La millor definició de Sudakasa és seva: explica que quan va migrar de Lima a Barcelona s’amagava al lavabo de l’ escola perquè no sabia on s’havia de ficar; Sudakasa seria el lloc on no cal amagar-se al lavabo perquè, entre altres coses, és ple de sudakas com una”, diu Wiener. Una altra gran artista peruana, Sandra Gamarra –que va representar Espanya a la Biennal de Venècia amb l’enlluernadora i incisiva Pinacoteca migrant –, també participarà en el projecte d’aprenentatge i creació col·lectiva. De la primera convocatòria n’ha sortit la publicació inaugural de Sudakasa Ediciones: l’antologia Siembra, relatos de vida migra . La seguirà el nou poemari de l’equatoriana Mafe Moscoso, establerta a Barcelona (i autora de La santita , a Consonni).
Avalen el nou segell dos projectes editorials de llarga trajectòria, el xilè Mujer Rota i el madrileny Esto no es Berlín , que s’integren a una estructura trident. L’objectiu no és només publicar, sinó també qüestionar. Wiener, autora de Sexografías ( Random House), diu: “Ens hem queixat a la Fira del Llibre de Madrid perquè el llibre migrant tingui un espai real, tant de bo ens escoltin; a la socialdemocràcia espanyola li queden dos telenotícies i se n’anirà sense haver aprovat la regularització de mig milió de migrants, i mentrestant Europa es va tornar trumpista i es resisteix a trencar relacions amb el genocida Israel”.
“La vam fundar perquè no teníem la casa del poble que tenen tots els espanyols”, assenyala Gabriela Wiener
Coincideixen en un mateix territori polític amb associacions afins com Espacio Afro, La Parcería, el Colectivo Ayllu, l’ Instituto de la Tierra, Felipa Manuela, les Warawas o l’ Alpargata Vegana. “M’han permès entendre la meva pertinença a una cosa més gran”, afirma l’escriptora cubana Maielis González. “Són espais que admirem”, afegeix la productora argentina Noralía Savio Balbuena, “xarxes d’inspiració i companyia, que demostra que la cultura pot ser una eina política i afectiva per transformar realitats”.
El paisatge de Sudakasa no només ha penetrat el teixit poliamorós dels afectes i les idees de totes aquestes creadores i de moltes d’altres, professionals o aficionades. També ha entrat a l’obra de Wiener. A les pàgines finals de l’última novel·la, Atusparia ( Random House), hi apareixen “alzines, ginebrers i diverses classes de pins” que “voregen el curs del Tajo” i “les cabres de les coves” que viuen a quatre passes, a la recolzada de la carretera, just abans de la desviació que els va conduir directament fins aquí. Aquesta utopia possible.