Des de les catacumbes del futbol modest, en què l’emocionant batec es va reduir a un murmuri durant tres dècades d’oblit, l’històric CE Europa ha tornat a rugir. Establert des de fa gairebé 120 anys a la Vila de Gràcia i fundador de la Lliga el 1928 (va ser el primer que va marcar cinc gols al Reial Madrid), el club s’ha redimit a la fi per tornar a fer sonar a Primera RFEF la melodia del futbol romàntic. Des del Nou Sardenya, un estadi atrapat entre edificis, sense llotges vip i amb gespa artificial, els escapulats s’han erigit en la resistència davant el futbol modern, en què el negoci ha desvirtuat les essències. Antiracista, antimasclista (de facto i no de categoria), antihomòfob i antibullying, el seu compromís social i els seus valors defineixen els seus socis, que, a més, són els propietaris al 100% del club, una cosa encara més estranya avui dia.
“El que passa en aquest camp és màgic. La gent hi posa el coll i es crea una atmosfera per a l’equip que el fa volar”, explica Àlex Delmàs, capità de l’equip nou anys i ara conseller del club. Delmàs recorda que a la seva època la proximitat entre els jugadors i l’afició ja els feia ser una família. “Hi ha un punt d’inflexió en la història recent de l’Europa amb el naixement dels Eskapulats, la grada d’animació. Això ha enganxat molt més la gent i ara mateix han convertit el Nou Sardenya en una cosa fantàstica. L’Europa és el millor local de la Lliga, però és que ja ho va ser l’any passat”, afegeix.
“Aquí la gent sent que és alguna cosa; en altres clubs senten que només són un número més”
“El vincle emocional que té la gent de Gràcia amb el club és una cosa ancestral que s’ha trans- mès de pares a fills”. Qui parla és Hèctor Ibar, president de l’entitat, que en dos anys ha aconseguit revolucionar la massa social fins a elevar-la dels 757 als 3.643 so- cis actuals. “Som en un moment històric”.
I, tot i això, els europeistes s’enfronten a un desafiament enorme. A Primera RFEF no està permès jugar en gespa artificial, de manera que a partir del gener s’hauran de traslladar al camp de Can Dragó, a Nou Barris. “ Sortir del Nou Sardenya i de Gràcia és un desastre. És perdre la nostra essència”, lamenta Ibar. La dificultat és que no es pot instal·lar gespa natural al Nou Sardenya perquè hi ha un pàrquing just sota del camp. “El problema –segons Ibar– no és aquesta obra complexa (i costosa), sinó què en fem, dels 800 nens que venen a entrenar-se cada setmana”. El club ha interposat un contenciós administratiu davant el CSD per aconseguir la cautelar. “El contrari seria adulterar la competició, per als nostres rivals no és el mateix jugar contra nosaltres en un camp que en un altre”, confirma.
“Ens fan fora de casa nostra”, clama Aday Benítez, artífex des de la banqueta de l’ascens a Primera RFEF, el segon del club en tres anys. “Ens quedem orfes. La gent de l’Europa ve a l’estadi a viure els partits; a veure’ls, sí, però també a viure’ls”. Sense el Nou Sardenya, l’entrenador tem que els bons resultats –actualment són líders de la categoria– no siguin els mateixos. “No vull que això sigui una excusa, però quan et fan fora de casa és molt més difícil”, lamenta. “La nostra missió aquí és enamorar la gent. Sense el nostre camp, no serà el mateix”.
Aquest amor que defensa Benítez va ser correspost al començament de la temporada de manera massiva per l’afició després d’una campanya de micromecenatge per recaptar fons que permetessin al club afrontar els alts costos de la nova categoria. Sota l’eslògan “Som la resistència”, van aconseguir prop de 240.000 euros.
I mentre el masculí brilla, el femení disposa d’una equiparació total amb els seus companys, un dels orgulls del club. “Quan vaig arribar, teníem tres equips femenins, avui n’hi ha 15 i amb representació en totes les categories”, revela Nany Haces, entrenadora del primer equip, que recorda que tenen “més afició que el 80% dels equips de la Lliga F. Hi ha 1.000 persones en cada partit”, quan són a Segona Divisió. El fervor és tal que tenen llista d’espera a les categories base. “Som dels clubs que tenen més bones condicions. Se’ns equipara amb el masculí en tot, i això la jugadora ho aprecia”. Abans de Nadal rebran l’Athletic Club als vuitens de la Copa de la Reina per continuar somiant en gran.
L’Europa està entossudit a tornar a ser transcendent i, de moment, sembla que guanya la batalla al temps. “En la dinàmica que està el club pot arribar al futbol professional. No és cap utopia”, sorprèn Delmàs, que assenyala la clau de tot aquest èxit: “Els meus fills prefereixen anar al Nou Sardenya que al Camp Nou. Aquí hi ha proximitat. Senten que són alguna cosa. En altres camps senten que només són un número més”.
