Abans que al barri de Gràcia li sortissin la barba i el bigoti hipsters, al meu pare, un nen de postguerra als anys quaranta, les veïnes del carrer Secretari Coloma, avui Pau Alsina, li deien Juanitu . El petit pis on vivia amb els meus avis, la Matilde i en Felip, tocava a Travessera de Gràcia, de manera que per arribar a l’acabat de construir camp de futbol del carrer Sardenya tot just calia caminar cinc minuts per anar a veure els partits de l’Europa.
El meu pare es va morir massa aviat i una manera de reviure’l a casa ha estat parlar de l’Europa, el seu segon equip després del Barça, però el primer quan els diumenges al matí ens portava al meu germà Jordi i a mi a finals dels setanta i principis dels vuitanta a veure els partits de Tercera Divisió. N’érem socis i no fallàvem a la cita. Recordo especialment Sagrera, jugador de poca estatura, servir les faltes com Maradona, i el capità Capella menjar-se el camp com si li paguessin per quilòmetre recorregut. Els rivals solien ser el Júpiter, l’Horta, el Badalona i el Martinenc i a les grades manava l’olor de Ducados barrejada amb cervesa i cigaló. Per als nens, pipes.
Es creava un bon ambient els diumenges, un futbol de proximitat que avui fa més goig que mai renascut i en plena forma, amb un Europa excel·lint esportivament tant en homes com en dones, omplint el Nou Sardenya i reivindicant l’arrel associativa i local que sempre ha tingut Gràcia.
Quan a la redacció de Guyana Guardian els membres del comando escapulat (Miquel Molina, Joaquín Luna i l’avui expert en futbol Àlex Delmàs, que en va ser el capità...) Ens felicitem pel grandiós moment del nostre club, em venen ganes de treure de la tomba el meu pare perquè s’afegeixi a la xerrada a comentar la jugada.
Fliparies, Juanitu.
