Des de mitjans oficials es fa gala que l’economia espanyola és la que creix més d’Europa. Però l’explicació més senzilla és que també és l’economia d’Europa que va decaure més des de la crisi immobiliària i bancària del 2009. El creixement actual és una recuperació de l’enorme pèrdua anterior. La renda mitjana anual per persona el 2008, la més alta a la història d’Espanya, no s’ha tornat a assolir en poder adquisitiu fins fa un parell d’anys, però la renda actual encara està més per sota de la mitjana europea del que estava fa disset anys.
Aquest ha estat el destí de l’economia espanyola moderna: quan ha estat tancada a l’exterior, hi ha hagut estancament o fins i tot recessió; quan ha estat oberta, el rendiment espanyol depèn sobretot dels europeus: s’encomanen o fins i tot s’engrandeixen tant l’expansió com la recessió rebudes des de fora.
Així, els trenta anys centrals del segle XX van ser d’aïllament, fam i misèria. Quan la pesseta es va connectar amb el dòlar i, a través seu, a les altres monedes, es van permetre les importacions, les inversions estrangeres, les remeses de treballadors emigrats i l’arribada de turistes; durant gairebé quinze anys, hi va haver un creixement econòmic notable.
La crisi internacional del petroli als anys setanta va enfonsar l’economia espanyola i va emplaçar la transició a la democràcia en un escenari amb moltes vagues per motius econòmics que es polititzaven fàcilment i un clima general de frustració i malestar social.
El millor que ens ha passat als espanyols en diversos segles va ser la incorporació a la Comunitat Europea el 1986. En els vint-i-dos anys següents es va viure el període més llarg de creixement econòmic que hi ha hagut mai, especialment accelerat després de la creació de l’euro; la renda per persona en poder adquisitiu es va multiplicar per set, cosa mai vista.
Però el període més recent de recessió ha deixat extraviada una generació. Dos terços dels joves que tenen ara entre 18 i 34 anys viuen amb els pares i la mitjana d’emancipació està mes enllà de la trentena; s’escampen el mal rendiment escolar, l’atur, la precarietat, els baixos salaris, les drogues, i la preferència política per Vox.
Com sempre, la recuperació en curs ve de l’exterior: Unió Europea, immigrants i turistes
A Espanya només treballa un 45% de la població (incloent-hi el sector públic), una taxa inferior a les dels altres quatre grans països d’Europa, la qual sosté una majoria composta per nens, estudiants, mestresses de casa, aturats, discapacitats i jubilats.
Com sempre i més que mai, la recuperació actualment en curs ve de l’exterior: la Unió Europea, els immigrants i els turistes.
A més de participar als fons regionals i de cohesió, la UE ja va venir al rescat després de la crisi del 2009 perquè, com es deia d’alguns bancs en crisi, Spain is too big to fail. Europa no es pot permetre que Espanya s’enfonsi perquè és massa gran i interdependent, i els efectes restrictius sobre altres països serien massa pertorbadors. Així, el 2012, la troica composta per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional va assignar a Espanya 122.000 milions d’euros. Però es va decidir no donar-los directament als bancs i les caixes en perill de fallida, sinó a l’Estat; en gran part per manca de projectes seriosos i gestió competent, només se’n va desemborsar un terç, 41.000 milions, que van salvar una dotzena de caixes i bancs i es van convertir en deute a pagar pels contribuents.
Espanya té poc més del 10% de la població de la UE, però, per al període 2021-2026, se li ha adjudicat un 20% del total dels ajuts europeus a la Recuperació i la Resiliència: 163.000 milions d’euros, dels quals aproximadament la meitat en donacions i la meitat en préstecs a tornar.
Aquesta vegada la Comissió Europea posa condicions més severes: cal presentar projectes de despesa i d’inversió a favor de l’economia mediambiental i digital, l’estabilitat laboral, la viabilitat de les pensions i l’eficiència de les empreses. Fins ara se n’ha desemborsat menys de la meitat, 71.000 milions, gairebé tot donacions.
Lee tambiénLa frustració democràtica espanyola
La comparació més pertinent és amb Itàlia, que té una població més gran que Espanya i a la qual s’ha assignat una ajuda similar que ja ha estat desemborsada íntegrament, dos terços en préstecs i només un terç en donacions.
La segona font exterior de recuperació és l’arribada de 2,1 milions d’immigrants des del 2019, que ha compensat la disminució de gairebé un milió d’espanyols en edat de treballar generada per una natalitat en descens i una població envellida. El 2024, el 88% dels nous llocs de treball van ser ocupats per estrangers. Actualment viuen a Espanya gairebé 40 milions de nadius i gairebé 10 milions d’immigrants.
Finalment, Espanya és un dels dos únics països del món, juntament amb Grècia, on el nombre de turistes anuals és el doble que el nombre d’habitants, i el primer al planeta en ingressos per turisme. Les contrapartides negatives són ben conegudes, tant per al lloguer com per al crim al carrer i la incomoditat ciutadana. Les pistoles d’aigua a la Rambla va ser una de les poquíssimes notícies amb foto sobre Espanya que s’han publicat a The Washington Post en molts anys (a més dels cops de porra als votants al referèndum indepe i les destrosses de la dana a València). Ja us podeu imaginar.