Compte amb algunes manifestacions

Omplir els carrers és un símptoma de salut democràtica, perquè en les dictadures està prohibit. Aquest mes en què s’ha commemorat el 50è aniversari de la mort de Franco, que no el de la recuperació de la democràcia, és clau recordar-ho. De fet, la transició, i després la democràcia, es van omplir de manifestacions, actes de protesta i reclamacions, que van confirmar que Espanya és una democràcia plena, segons els indicadors internacionals. Aquí hi ha la manifestació celebrada a Madrid després del cop d’ Estat de Tejero, que va aplegar més d’un milió de persones amb el lema “ Per la llibertat, la democràcia i la Constitució”, convocada per forces polítiques i sindicals. O la que va tenir lloc després de l’assassinat del regidor del PP Miguel Ángel Blanco, a mans d’ETA, a què van anar més d’un milió i mig de persones sota una única pancarta “ Per la pau, unitat i llibertat”. En podria recordar més, però aquestes últimes, que van tenir com a principal característica el silenci, i la unió dels espanyols davant fets que hi atemptaven, demostren la importància de les mobilitzacions: contra els atemptats de l’11-M, o les primeres contra la guerra de l’Iraq.

Però alguna cosa falla, no en el nostre sistema democràtic, sinó en el nostre sistema de partits, o en els nostres polítics, quan els responsables de les primeres formacions surten al carrer per protestar contra l’altre. Aquest cap de setmana ho ha fet el PP contra el PSOE, o millor, contra el Govern espanyol, tot i que no volia ni sigles ni banderes, després de l’ingrés a presó de dos destacats exsocialistes: José Luis Ábalos i Koldo García. Ho han fet els partits d’esquerra contra la sentència que condemna el fiscal general de l’ Estat per revelació de secrets. ( Per cert, atesa la gravetat del que ha passat, convindria que els magistrats de la sala s’afanyessin una mica a dictar la sentència, la mateixa que hi va haver per comunicar la decisió). Es van manifestar també, altre cop, dissabte, a València, moviments socials d’esquerra que no es conformen amb la dimissió de l’expresident Carlos Mazón, que ha arribat tard i malament, sense una explicació sobre què va passar, de debò, aquell vespre, i per què no va donar importància al que en tenia, el mínim que es pot exigir al màxim responsable polític d’un govern, en aquest cas el valencià. Però a presó l’ha d’e nviar un jutge, no els ciutadans al carrer.

Sí, alguna cosa falla. No perquè els ciutadans tinguin dret a protestar per la corrupció, per una sentència no compartida o per l’actuació d’un responsable polític, però manifestar-se sota les sigles “ Efectivament: màfia o democràcia”, o crits de “colpistes amb toga”, o qualificant de lawfare la sentència contra el fiscal, denota que alguna cosa no està funcionant, que aquestes manifestacions, aquestes protestes, haurien de tenir una via de debat, de manifestació, per part dels partits, en la institució concebuda per a això, el Congrés.

El problema és que mirem les cambres i hi trobem una situació anòmala, on cap partit no té prou suport per governar. Es va veure una altre cop aquesta setmana, quan una nova derrota parlamentària del Govern espanyol, que ha vist com una majoria parlamentària enderroca l’objectiu de dèficit, el primer pas per a l’aprovació dels pressupostos, ja és rebut com una cosa normal. Doncs no, no és normal.

No ho és que el Govern de Pedro Sánchez no hagi aconseguit aprovar uns pressupostos des de fa tres anys, quan van veure la llum els del 2023, que ja s’han prorrogat dos anys, i això que el G overn central tenia una majoria parlamentària, de la qual ara no disposa, encara que no s’hagi format cap altra alternativa, que Feijóo busca, però no troba.

Una anomalia que pot fer confondre el clamor del carrer amb el vot a les urnes, i al final la mobilització portar a la frustració.