Cadascun de nosaltres ha fet més d’una vegada l’exercici de recordar què estava fent quan va passar tal o tal esdeveniment històric. Aquests dies m’ha atrapat la sèrie Anatomía de un instante , que recrea el cop d’ Estat del 23- F a partir de l’obra de Javier Cercas. Què fèieu aquell febrer del 1981? En el meu cas, tinc un vague record que l’afer es va comentar a classe... Vuitè d’EGB. Algú va comentar amb poca convicció que potser ens enviarien a casa. Malgrat ser molt jove en aquella època, no vaig tenir la sensació que el món que llavors començava a entreveure, aquelles llibertats encara per gaudir, però que ja entreveia en els comportaments dels adults, podia patir una sobtada involució per la força. Però mirant la sèrie m’he adonat com era tot de fràgil. En algun moment de la narració, Gutiérrez Mellado insisteix a Suárez que cal donar temps als militars perquè assumeixin la democràcia. Franco havia mort cinc anys enrere. Quant de temps es necessita per fer-se’n a la idea? Potser hi ha un temps per admetre que s’han acabat els privilegis propis?
La sèrie ens recorda els assassinats diaris d’ETA, l’aguda crisi econòmica i la fragilitat del sistema, però també mostra –quan Santiago Carrillo arriba a Madrid i veu com està tot de canviat– l’esperança d’una societat que no volia mirar enrere. Avui ens sembla impensable que personatges tan rancis i incompetents com els protagonistes del cop puguin repetir-ho, però sí que crida l’atenció com llavors i ara surt a col·lació massa vegades la paraula “traïdor”. Ara no estem davant una dictadura a Espanya, com proclamen alguns, ni són suficients els nostàlgics per tornar-nos a la foscor, però continua sent imprescindible preservar i millorar el nostre sistema de drets i llibertats. Les democràcies ara es veuen amenaçades per fenòmens que als anys vuitanta ni somiàvem, com els interessos politicoeconòmics dels grans emperadors tecnològics. Veient Anatomía de un instante comprovem que la democràcia a Espanya no va caure del cel. Ni la va construir una sola persona. La van aixecar líders que van saber exigir i cedir, empesos per tota una societat. ( Per cert, que poquíssimes dones que hi havia i com es fumava en aquells anys!)
