Si una societat és un contracte entre els morts (que ja han pagat i han cobrat el que els corresponia), els vius (que ho paguen i ho cobren) i els que encara han de néixer (que se suposa que ho pagaran i ho cobraran), la fórmula del filòsof Edmund Burke, considerat el pare del conservadorisme modern i inspirador de Margaret Thatcher, ja no funciona al Regne Unit. Per als morts per raons òbvies, per als vius perquè el poder adquisitiu no ha pujat ni un cèntim en dues dècades i han de suar tinta per llogar un pis, i ja ni parlem de comprar-lo, i per a generacions futures perquè no és clar que no percebin mai una pensió o gaudeixin d’una sanitat gratuïta.
Al primer ministre Keir Starmer li preocupen en aquest moment els vius, que són els que van a les urnes, el vot de confiança del qual va rebre fa menys d’un any i mig amb una promesa de “canvi i estabilitat”, de fer les coses bé i aplicar la llei, de bona i avorrida gestió en contrast amb el caos dels últims governs conservadors, sense necessitat d’ apujar els impostos. Pensant en ells ha presentat aquesta setmana uns pressupostos que, al millor dels mons, serien un punt d’inflexió després de disset mesos desastrosos farcits d’errors, una espècie de renaixement.
Molts diputats del Labour són idealistes novells que han entrat en política per combatre la pobresa
“Anteposaré l’interès de la gent a l’interès del meu partit”, va garantir nombroses vegades, durant la campanya i després de guanyar les eleccions. Tot i això, una cosa és dir i una altra fer, com diu el refrany, i Starmer ha caigut en la mateixa trampa que gairebé tots els polítics del sistema i ha adoptat mesures per salvar la pròpia pell, guanyar temps i després ja es veurà. Posat entre l’espasa i la paret pels diputats del Labour, ha girat a l’esquerra amb una pujada d’impostos per finançar un increment de la despesa pública i dels subsidis als sectors més desfavorits. La càrrega fiscal a la Gran Bretanya és ja el 38,9% del PIB i trepitja els talons a França i en la línia de les socialdemocràcies europees.
El problema és que això no és el que van votar el juliol del 2024 els britànics, acostumats fins fa poc a un nivell europeu de serveis amb un nivell d’impostos com el dels Estats Units, una equació insostenible amb els baixíssims índexs de creixement des de la crisi financera del 2008. Créixer per generar més recursos va ser l’elixir màgic que va vendre Starmer als votants, però fins ara a l’ampolla no hi ha hagut més que aigua de l’aixeta. I així van les coses, com més va pitjor.
El moment de màxim perill per a Starmer seran les eleccions locals i autonòmiques del maig
Paranoic sobre un possible intent de cop (el descontentament a les files del Labour és palpable però ara per ara ningú no ha disparat), Starmer té quatre grups davant els quals donar compte: els votants, el món dels negocis (de què depèn en gran manera el creixement), els mercats (que financen l’enorme deute públic del país, 120.000 milions d’euros a l’any només en interessos) i el grup parlamentari laborista (de què depèn per sobreviure). En el pressupost ha atès les aspiracions dels dos últims a compte dels dos primers.
El curtterminisme és el gran vici de la política (per què haurien de prendre mesures impopulars de què, en tot cas, es beneficiaran els que governin després), i la prioritat del premier ha estat calmar els ànims dels diputats del Labour, molts dels quals novells, sortits de la inesperada majoria absoluta de l’any passat, idealistes que creuen en la distribució de la riquesa i que consideren que la seva missió és combatre la pobresa i fomentar la igualtat. “El problema és que hi ha molts ningú que es creuen JFK”, comenta amb menyspreu un dels homes de confiança de Starmer.
El primer ministre va prometre “estabilitat” i “canvi”, però ara per ara no ha aconseguit ni una cosa ni l’altra
Per sobreviure a les aigües agitades del Labour, Starmer ha considerat necessari reestablir els ajuts a les famílies nombroses (fins ara no cobraven res extra per tenir a partir de tres fills) i posar més diners al pou sense fons de la sanitat pública ( NHS), amb cues de més de sis mesos per a operacions. Alhora, ha buscat la confiança dels mercats augmentant els fons de reserva per si té lloc una emergència financera, esperant que així que disminueixi el cost del deute (actualment més gran que el d’ Espanya, Itàlia i Grècia). Preu: 30.000 milions d’euros en impostos, que cal sumar als 60.000 milions de l’any passat. Total: 90.000 milions en dos pressupostos (i això que va prometre que no els apujaria).
Entre els votants hi ha perdedors i guanyadors, més dels primers que dels segons. Surten escaldats els rics (víctimes d’una taxa a les cases o pisos de més de dos milions i mig d’euros) i les classes mitjanes (milions de treballadors cauen a la franja impositiva més alta i perden poder adquisitiu), mentre que surten beneficiats els pensionistes, els que tenen feines precàries (apuja el salari mínim) i, sobretot, els que viuen dels subsidis (sis milions i mig cobren ajuts per no treballar, i 4,1 milions, per malaltia o incapacitat, amb un cost de 115.000 milions d’euros a l’any per a l’ Estat). I entre l’empresariat reina el convenciment que en el pressupost no hi ha cap mesura que afavoreixi aquest creixement tan anhelat que seria com a mannà caigut del cel.
El món dels negocis no veu per enlloc mesures per estimular l’anhelat creixement
Starmer ha donat amb una mà monedes d’una lliura, i amb l’altra ha tret bitllets de cinc. Se sent capaç de derrotar el populista Farage a les pròximes eleccions, o confia que el seu partit d’ultradreta (Reforma) s’autodestrueixi amb escàndols de racisme i xenofòbia, o no estigui a l’altura per falta d’estructures i candidats decents. Veu possible una coalició salvadora, encara que molts el votin per evitar una cosa pitjor, amb el nas tapat. Tot i això, per arribar a aquest punt primer ha de sobreviure a possibles rivals dins del partit que siguin vistos com a opcions amb millors possibilitats de triomfar. L’actual líder ha guanyat temps, potser fins a les eleccions autonòmiques i municipals de maig, en què podrien saltar totes les alarmes.
La seva Administració, però, continua donant senyals d’extrema incompetència, l’últim de les quals la manera caòtica en què s’ha gestionat el pressupost, amb filtracions i globus sonda dels mateixos ministres per calibrar la reacció dels votants a les diverses mesures. La ministra d’Hisenda, Rachel Reeves, ha estat acusada de mentir sobre l’estat de les finances públiques i d’haver exagerat els mals econòmics com a justificació per apujar els impostos, i els conservadors i la influent premsa de dretes demanen el seu cap. Si el Govern esperava que amainés la tempesta, els vents i la pluja han crescut encara més, si fos possible.
Sis milions i mig de britànics reben ajuts per no treballar, i quatre milions més, per malaltia
Reeves va assegurar que hi havia un forat de 30.000 milions a les arques del Tresor a causa d’un descens de les expectatives en matèria de productivitat de l’Oficina de Responsabilitat Fiscal, l’organisme independent que valora els barems i perspectives econòmiques. Donant la culpa d’això als conservadors, va mentalitzar els votants perquè s’estrenyessin el cinturó i fins i tot va donar a entendre que apujaria l’impost sobre la renda dos punts (a l’hora de la veritat Starmer els hi va impedir). Tot i això, ara –assenyalen els detractors– s’ha demostrat que aquests números vermells no han existit mai, i que ella mateixa “els va fabricar” per limitar els danys d’un increment de la càrrega fiscal a fi d’augmentar la despesa pública i els subsidis (els que els perceben són majoritàriament votants laboristes, temptats per passar-se a Farage).
Starmer no té un moment de pau i no aconsegueix estabilitzar el Govern. L’alegria inicial de l’ala esquerra del Labour per l’augment de la despesa social ha estat neutralitzada per la marxa enrere en la reforma de la legislació laboral, que ha quedat molt aigualida sota pressió dels empresaris. La premsa conservadora el té en el punt de mira del seu rifle telescòpic. I els votants es posen la mà a la butxaca i la troben buida. Els morts i els que han de néixer no poden protestar, però els vius sí.
