Carlos Castresana (Madrid, 1957) ha ocupat (gairebé) totes les baules de la carrera fiscal: audiències, TSJ, Antidroga, Anticorrupció... El 1996 es va fer famós internacionalment quan va denunciar les juntes militars de l’Argentina i Xile, que van donar lloc al procés seguit davant l’ Audiència Nacional i la consegüent (i inesperada) detenció a Londres del dictador xilè Augusto Pinochet. Ara ha escrit Bajo las togas (Tusquets), en què introdueix vells casos d’errors judicials amb reflexions sobre la tercera pota dels poders de l’ Estat.
Tortura a Espanya
Després de desaparèixer el terrorisme no en coneixem cap cas rellevant”
Hi ha un enorme treball de documentació en aquest llibre: d’on surt tanta història judicial?
Als països anglosaxons, i amb menys intensitat a França, tenen la tradició de recollir els “casos cèlebres”, com els anomenava Alexandre Dumas. A Espanya s’ha conreat molt poc. Es tracta d’explicar quina va ser la resposta que els tribunals van trobar per a aquestes històries.
Però tractat literàriament.
Jo he estat penalista tota la vida i tenia una idea de per on tenen lloc les desviacions del procediment, que no deixa de ser una cadena de producció en què intervé el denunciant, la policia, el jutge, el fiscal, el tribunal, els advocats, els pèrits, els testimonis, el jurat... De vegades hi ha desviacions que hauríem d’esperar que es corregeixin a la baula següent i no es corregeixen.
Per què li costa tant a la justícia de reconèixer els errors?
A Espanya, perquè venim d’una justícia autoritària que no ha estat mai sotmesa a l’escrutini democràtic, tret del curtíssim període de la Segona República, i que, per tant, està acostumada a fer el que li sembla, sense assumir cap responsabilitat. Jo sempre dic que la independència no és un dret ni un privilegi dels jutges, sinó un dret dels ciutadans al fet que el teu cas sigui resolt per un jutge que no es deixi sotmetre a les pressions externes, però a qui es pugui exigir responsabilitat si no fan el que han de fer.
Hi ha prou connexió entre els jutges i la realitat?
Hem fallat en la transició. Teníem una justícia autoritària, herència de la dictadura i dels segles anteriors. Durant la transició no vam fer la gran reforma del poder judicial que sí que es va fer, per exemple, amb l’exèrcit, les forces de seguretat o els serveis d’informació. El poder judicial continua sent refractari a la crítica i molt poc transparent en les deliberacions i els procediments. Hi hauria molts menys errors si l’escrutini de la societat fos més lliure i si els mitjans de comunicació tampoc no estiguessin tan mediatitzats i fossin, d’alguna manera, el vigilant que és capaç de rebre la informació i transmetre-la.
Alguns mitjans semblen el fiscal suplent.
O l’advocat defensor. Els mitjans també s’involucren de vegades, no generalitzaré, amb escassa professionalitat.
Esmenta al llibre el Tribunal d’ Ordre Públic (TOP) i com va mutar en l’actual Audiència Nacional. És una anomalia?
Sí. El pecat original és que el TOP va fer cap a l’ Audiència Nacional, tot i que es va anar dissolent perquè es va anar homogeneïtzant amb la resta de la carrera judicial i fiscal. Jo crec que la patologia de l’ Audiència Nacional és posterior. Hem creat un monstre. Poc després de ser creada ja tenia cinc jutjats centrals. Avui en són sis, i la plantilla de fiscals s’ha multiplicat per quatre o cinc, entre Audiència Nacional, Anticorrupció i Antidroga. La instrucció de les causes més importants s’ha desplaçat i cap partit no ha dit que vulgui canviar aquesta situació.
És viable canviar-la?
Siguem humils i racionals i reconeguem que aquestes macrocauses és impossible que les investigui un sol fiscal. En realitat, qui investiga és la Policia i la Guàrdia Civil. És una deformació del sistema que ens porta al fet que ni tan sols el ministre de l’Interior no ho pugui controlar. Tenim sobrats exemples recents. Llavors, són com unitats dins de l’ Estat que prenen les seves pròpies decisions. No diguem que l’ Audiència Nacional és un tribunal d’excepció, però sí que és un tribunal especial.
A Espanya els jutges són de dretes?
No especialment. Jo no crec que siguin tan diferents del conjunt de la societat. Pot ser que per l’extracció sociològica dels que fan les oposicions ho siguin una miqueta, però no hi ha una diferència substancial. El que sí que passa és que a la cúpula del poder judicial sí que hi ha hagut un predomini de l’ Associació Professional de la Magistratura i allà sí que el resultat és una miqueta més conservador. No diria que és un factor essencial, només una certa distorsió que crea desconfiança dels ciutadans.
Un dels punts clau del llibre és la denúncia de l’ús de la tortura. Està erradicada?
Encara la fan servir en 140 o 150 països. Dades d’ Amnistia Internacional.
A Espanya?
Jo crec que no. O sigui, la tortura en el sentit, direm, amb majúscules, possiblement sí, després que va desaparèixer el terrorisme no en coneixem cap cas rellevant. Tot i això, continuem sent un dels països que hem tingut més condemnes del Tribunal Europeu per no investigar-la. El maltractament físic o psicològic i, en tot cas, l’acostament a l’inculpat com a font de prova encara és una patologia tan greu com en altres temps. Continua sent un error perquè tu has de construir la prova de càrrec sense comptar amb l’inculpat, que té dret a guardar silenci.
El paper del jutge
“Qui investiga és la Policia i la Guàrdia Civil, ni tan sols el ministre ho controla”
S’abusa de la presó provisional?
No es pot fer servir com un mecanisme d’extorsió per aconseguir una confessió. A més, et condueix a l’error perquè l’inculpat de vegades t’explicarà coses perquè el deixis tranquil.
El llibre arriba gairebé fins a la nostra època, però eludeix ETA o el procés. És deliberat?
Sí. Evito els casos que estan sub iudice i els que fan massa soroll, perquè m’agradaria convidar el lector a una reflexió tranquil·la i assenyada. Soc fiscal en actiu i em dec a la institució.
Llavors no li pregunto sobre el judici al fiscal general de l’ Estat...
No...
