Una escola contra la despoblació

Vallcebre, amb 272 empadronats, dels quals amb prou feines 150 viuen tot l’any al municipi, ancora el futur en l’escola rural Serrat Voltor, el ganxo per atreure noves famílies a aquest enclavament del Berguedà i lluitar contra la despoblació. Ara, entre els dotze alumnes de primària, els tres d’infantil i l’únic nadó de la llar d’infants, el centre no corre perill, però qui sap si en un futur no gaire llunyà les coses poden canviar, ja que cinc dels actuals escolars ja no començaran el curs que ve. “Al poble tenim cinc cases amb nens, però dues marxen l’any que ve, si no n’arriben de nous ens quedarem només amb onze”, avisa la directora de la Serrat Voltor, Núria Casals.

Una moderna escola que a mitjans del segle passat, en ple auge de la mineria, superava el centenar d’alumnes, és l’aposta de Vallcebre per atreure veïns. Davant el repte d’afermar la viabilitat i neutralitzar amenaces de tancament per falta d’alumnes, l’Ajuntament va començar la dècada passada un programa encaminat a oferir habitatge de lloguer assequible a famílies amb nens. El dèficit residencial és un dels motius que incideixen en l’abandonament de localitats petites com Vallcebre. És urgent buscar solucions per evitar la fuga dels joves que s’emancipen i captar gent que vulgui començar una vida diferent lluny de la ciutat. De les 260 cases del municipi, el 53% són segones residències, segons les dades de l’Idescat.

El veterà alcalde, Lluís Cadena ( Junts), explica que la clausura de les mines de carbó, als anys vuitanta, va ser el detonant del declivi de Vallcebre i de tants altres pobles del Berguedà. Del total de 31 municipis d’aquesta comarca, més de la meitat, 16, no arriben als 300 empadronats. A la dècada dels seixanta del segle passat, Vallcebre s’acostava als mil. Les respostes que s’han anat embastant per contrarestar aquesta tendència han passat per promoure activitats econòmiques relacionades amb el turisme de natura i per la transformació d’edificis municipals en pisos. “ Vam recuperar una masia que hem dividit en dues llars, també l’antiga casa del mestre, i ara acabem quatre habitatges més en una altra masia; a més, vam arribar a un acord amb dos propietaris perquè arrendessin dos immobles amb la mateixa filosofia, a famílies amb nens”, detalla Cadena. El propòsit d’incentivar l’arribada de veïns s’ha complert, però amb els anys alguns marxen, o bé perquè els fills es fan grans i han d’anar a l’institut en una altra localitat o bé perquè volen passar del lloguer a la compra d’una casa i el poc que troben és a preus desorbitats. Aquest és el cas de la família, procedent de l’àrea metropolitana de Barcelona, a què l’Ajuntament va adjudicar un dels primers habitatges. Ja han confirmat que quan s’acabi el curs deixaran Vallcebre.

Els esforços han donat resultats, però cal avançar perquè la iniciativa sigui sostenible a mitjà i llarg termini.

“L’escola sempre està en perill, si cau l’escola, cau el poble, és una lluita constant”, considera Jordi Lapuente, primer tinent d’alcalde. La cuina del centre educatiu, a més de preparar el menú per als nens, també ofereix dinars subvencionats per l’Ajuntament a veïns d’edat avançada o amb dificultats. Els aliments per preparar els àpats els adquireixen a La Botigueta, l’únic comerç local, que té de tot, hortalisses, fruita, carn, pa de Bagà i fins i tot embotits que Dalila Almiñana elabora en un petit obrador. “Soc de Barcelona, però ja fa 15 anys que visc aquí i onze que regento la tenda. Quan vaig arribar hi havia 20 nens a l’escola, entre els quals les meves dues filles, que quan s’han fet grans se n’han anat a Barcelona”, explica la Dalila.

Molt a prop hi ha tres bars, dos dels quals funcionen també com a restaurants. El pioner és Cal Sastre, “el cafè de tota la vida”, tal com s’anuncia. Contra el que podria semblar, els dies feiners hi ha un cert moviment que s’intensifica els caps de setmana i sobretot a l’estiu, quan la població es multiplica per tres o per quatre.

L’altra pota en què s’ha ancorat el desenvolupament de Vallcebre és la natura i els esports de muntanya. El poble, a 1.123 metres d’altitud, atresora fantàstiques vistes del Moixeró i a començaments de novembre el cim del Puigllançada estava nevat. Darrere de l’escola, es veu el pic que li dona nom, el Serrat Voltor, i a pocs quilòmetres emergeix el sol·licitat Pedraforca.

El final de la mineria, de què depenia pràcticament tot el poble, va obligar Vallcebre a reinventar-se. “La majoria dels treballadors es van prejubilar, jo també, amb només 46 anys –diu l’alcalde–. De fet, les pensions tenen un pes important en la nostra economia. Molts van marxar a Berga o a altres ciutats, havíem de fer alguna cosa per sobreviure. Primer vam asfaltar els carrers, vam construir la xarxa de clavegueram, l’enllumenat, un pou per tenir aigua potable..., i després vam muntar vies ferrades i d’iniciació a l’escalada, entre altres instal·lacions”. Una empresa de guies de muntanya va guanyar el concurs per gestionar-les. Ara, el següent pas és reactivar un projecte encallat, donar sortida a l’edifici pensat perquè funcioni com a allotjament per als ciclistes i corredors que pugen a aquests paratges a entrenar. Les obres es van dur a terme amb subvencions, però toca tancar serrells i trobar empreses interessades en l’explotació.

Cadena lamenta que la burocràcia els ofegui i aspiren que l’estatut de municipis rurals hi posi algun dia remei.