La UE comet un crim premeditat en un dels sectors primaris més antics de la humanitat. Es tracta de la pesca. L’asfixiant limitació de dies i quilos de pesca que Europa ha imposat als nostres pescadors provoca la desaparició a la Mediterrània d’aquesta activitat mil·lenària.
Mentre això passa, els consumidors continuen comprant peix que arriba fins als nostres mercats des d’altres continents travessant oceans dins de grans vaixells i camions congeladors que contaminen i tenen un impacte negatiu enormement més gran que els vaixells de pesca artesanals i familiars que pesquen a les nostres costes. Tot i això, la UE promou l’extermini dels pescadors que treballen amb producte fresc de quilòmetre zero i ajuda a malmetre el medi ambient incentivant el transport del peix des de l’altra punta del planeta.
Com es pot sostenir un negoci si només pots treballar nou dies a l’any?
Aquest pla oficial s’executa sense atendre el gran esforç que el sector local de la pesca ha fet per preservar la supervivència de les espècies que capturen a la Mediterrània. Aquesta acció de responsabilitat s’explica perquè els pescadors són els primers interessats en el fet que no s’esgotin els recursos naturals de què viuen ells, les seves famílies i els comerços minoristes per alimentar la població. Per això, des de fa anys s’autoimposen vedes molt efectives i una regulació estricta pel que fa a mides dels peixos que pesquen, entre altres nombroses accions.
Els informes científics indiquen que totes aquestes mesures han donat tan bon resultat que moltes de les espècies mediterrànies han deixat d’estar en perill d’extinció, com ara la gamba, i afirmen que és viable una pesca sostenible sense necessitat de liquidar els pescadors. Així i tot, res d’això no ha convençut la tecnocràcia imperant a Brussel·les, que continua amb el pla d’assassinar aquest sector primari limitant els dies de pesca dels 27 fixats actualment als 9 que es proposen per a aquest 2026. És veritat que les jornades de feina han pogut arribar a uns insuficients 140 dies aquest any, per la pressió política i del sector. Tot i això, ara aquest límit màxim es rebaixa a 130 dies, condicionat al fet que les flotes adoptin més mesures de sostenibilitat. Qui pot sostenir un negoci si només pots treballar nou dies a l’any? Ningú, però tampoc no és viable una activitat que només es pot exercir un terç de l’any.
Pescadors de Tarragona aprofitant els dies extra de pesca atorgats
Els governs d’ Espanya, de Catalunya i el sector pesquer s’esgargamellen davant les institucions europees i només han obtingut un pobre resultat: tretze dies més de permís per pescar d’aquí a final d’any. Unes engrunes que no resolen gens ni mica el problema que ja s’ha carregat el 60% de la flota pesquera catalana. A Itàlia, 640 vaixells de pesca estan en procés de desballestament per la mateixa raó.
El comissari europeu de Pesca, Costas Kadis, sembla més comprensiu que el seu antecessor Virginijus Sinkevicius, un lituà odiat pels armadors per les dràstiques decisions orientades a posar fi a l’existència del sector. Kadis és de Xipre i els pescadors espanyols diuen que entén molt millor la indústria pesquera. Tot i això, la llavor enverinada que va deixar Sinkevicius s’ha convertit en una espècie de Taula de la Llei per als tecnòcrates de la UE.
En vista de l’última proposta de retallada de dies de pesca, és clar que la dictadura dels tècnics obstinats en documents caducats s’imposa a l’opinió política dels electes. És un factor més que explica el ràpid creixement de l’euroescepticisme que alimenta discursos populistes sustentats en decisions incomprensibles com aquesta. Dijous i divendres de la setmana que ve es reuneix el Consell d’Agricultura i Pesca de la UE, on es prendrà una decisió definitiva sobre els dies de pesca per al 2026. Allà veurem qui mana realment a Europa i quin pes polític té Espanya.
