Doctrina Fort

La victòria contra l’Alabès va tenir una interferència inesperada. 7.500 persones no van poder accedir a la seva localitat a l’hora prevista a causa d’una successió de calamitats no previstes per un sistema que depèn excessivament dels intangibles digitals. Per sort, el Barça va guanyar i Raphinha i Pedri van tornar per insuflar energia i ordre a l’equip. Si hagués perdut, els problemes haurien adquirit proporcions monstruoses. Mundo Deportivo parlava d’indignació i de caos, d’una ralentització del sistema i d’un col·lapse de l’aplicació. Són versions actualitzades de les excuses que, des de fa dècades, els consumidors suportem perquè no ens queda cap altra alternativa.

La vicepresidenta institucional Elena Fort va haver de sortir a explicar l’incident. Va subratllar que el club havia reaccionat amb rapidesa i que al final 300 aficionats amb entrada no van poder accedir al camp. Com és lògic, també va demanar disculpes “en nom de la junta i en nom del club”. És una fórmula curiosa tenint en compte que el club també són els 7.500 culers –i els 300– que van patir això que anomenem incidència i que en realitat és una putada.

Seguint amb el seu estil de comunicació pedagògica de quilòmetre zero, Fort també va lamentar que la descàrrega de documents a través de QR no els hagués ajudat (excurs: algun dia ens adonarem que els QR són l’encarnació del dimoni i iniciarem, espero, un exorcisme col·lectiu semblant al que apliquem a la pesta porcina). Sabem, perquè ens ho han repetit moltes vegades, que els directius del Barça no cobren les hores que in­verteixen en la representació del club. Si cobressin, Elena Fort hauria de cobrar un plus de perillositat retòrica a un preu bastant més alt que alguns dels fitxatges que ens han descompensat la tresoreria. La primavera del 2023, en un acte que propiciava la fraternitat barcelonista, Fort em va explicar, amb una seguretat que vull pensar que era més il·lusió que cinisme, que l’estadi s’estrenaria el 29 de novembre de (pausa tra­gicòmica) 2024. La conversa, distesa, em va permetre comentar-li que no volia apostar-me 1.000 euros perquè em sabia greu guanyar-los tan fàcilment.

Més endavant, i en contextos més hostils, Fort ha hagut de defensar tots els anuncis de dates de finalització, parcial o total, de les obres amb una temeritat que la realitat ha desmentit sense fer-li perdre la tenacitat. Qualsevol altre, en la posició de Fort, s’hauria arronsat, però ella continua defensant que el club sempre ha sigut transparent a l’hora de transmetre la informació de la qual disposava. I, per acumulació, al final hem entès que la Doctrina Fort no es basa en el rigor dels vaticinis, ni en la credibilitat del seu concepte de transparència sinó en la dimensió pedagògica de les explicacions que ha de donar per desmentir el que havia anunciat. Total: que del lamentable incident amb les entrades n’ha de quedar que el club no va tenir l’estructura suficient per atendre els culers indignats, que el sistema depèn en excés dels putos QR i que, de tot el que va explicar Fort, el més valuós són les disculpes. Unes disculpes que són més fàcils d’acceptar quan l’equip guanya que quan perd.