Fa un segle que sir Winston Churchill, referint-se als diaris, va dir que cada vegada hi havia menys reflexió i més curtterminisme. Avui, el primer ministre britànic no suportaria veure que els mitjans de comunicació no només viuen de la immediatesa, sinó que acumulen declaracions polítiques com si es tractés de notícies. Tres són els factors que ens han conduït a aquesta situació: l’èxit de les xarxes socials, on com més gran sigui el disbarat, més gran serà l’audiència, el pes dels argumentaris dels partits en les afirmacions dels seus líders i el periodisme passiu que s’imposa en algunes redaccions per la falta de mitjans econòmics.
Una de les frases que han merescut més atenció les últimes hores la va pronunciar Isabel Díaz Ayuso al míting dominical del PP: “ETA està preparant un assalt al País Basc i Navarra, mentre sosté Pedro Sánchez. Que em diguin que és mentida!”. Més que una fake news, és un disbarat de la mida del temple egipci de Debod, a l’ombra del qual van concentrar la seva gent els populars. ETA es va dissoldre fa catorze anys, els serveis d’informació no tenen notícia que revisqui i al president del Govern central no el sosté cap grup armat. És possible que amb aquest festival d’hipèrboles Ayuso vulgui fer-nos creure que Bildu és la mateixa ETA i que esperen arribar al poder al País Basc amb els vots del PSOE. Una bogeria.
Les xarxes socials han aconseguit que les declaracions polítiques substitueixin als fets
El periodisme declaratiu s’ha de completar amb la reflexió i la crítica. Inicialment va ser un intent de controlar el poder, però s’ha desvirtuat fins al punt de situar el periodisme polític, de vegades, en el sensacionalisme. Els polítics s’estimen més la declaració llampec (declaració improvisada i informal després d’un esdeveniment) o una rèplica al rival mitjançant X, abans que una conferència de premsa o una entrevista en la qual el periodista pot contrareplicar o demanar explicacions.
Lee tambiénHo han tornat a fer
Els polítics volen dominar el ritme i l’agenda dels assumptes públics, però el periodisme no s’ha de limitar a reproduir les seves ocurrències.“Sense preguntes no hi ha cobertura”, advertia una campanya de la premsa de qualitat, fa uns anys. Però, de vegades, sembla que hàgim perdut la batalla. No només els periodistes, sinó també els ciutadans.