Admeto que estic absolutament enganxat a la sèrie Stranger things , sobretot a la dosi de l’última temporada que Netflix ha subministrat aquestes setmanes prèvies a Nadal. Tot i que, veient el pati polític, de nou admeto allò que la realitat sempre supera la ficció.
Perquè, per a estrany, el que dura Pedro Sánchez. Tot i que Enric Juliana ja ha advertit que fins i tot els mites tenen un límit, mentre al davant tingui un PP abraçat a Vox ell continuarà respirant políticament. És el que hi ha: resistència per contrast. Però no deixa de resultar cada dia més estrany que sobrevisqui amb un setge policial i judicial que s’estreny al voltant del seu entorn més immediat. Cerdán, Ábalos i Koldo convertits, de cop, de personatges secundaris en trama principal, també gràcies a uns mitjans en què almenys dos d’ells han semblat disposats a estendre la taca i l’antipolítica com si fos un subproducte inevitable. Que Espanya continuï funcionant, això sí, sembla el veritablement estrany. I està passant.
Un PSOE entre tempestes i un PP desorientat alimenten el ressorgiment de Vox
Per a estrany, i fins i tot extravagant, el que vam veure diumenge al temple de Debod amb Isabel Díaz Ayuso. Els seus parlaments, cada vegada més sobreactuats, aconsegueixen eclipsar Feijóo, i
per això inquieten tant en el seu partit com entre adversaris diversos. I, tanmateix, sorprenentment (o no), continuen atraient un sector significatiu de l’electorat. Una barreja de performance i campanya permanent que converteix cada aparició en una cosa més propera a un espectacle de Las Vegas que un missatge institucional.
El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, al temple de Debod aquest diumenge.
Per a estrany, l’enèsim vaivé d’Alberto Núñez Feijóo amb Junts. Una nova mostra d’un lideratge sense rumb ni solidesa aparents, fa uns dies pidolant suports davant dels mateixos empresaris a qui el seu partit havia perjudicat abans, durant i especialment durant el procés. Ara, com un episodi improbable, demana a Junts ajuda en forma de suport per a una moció de censura contra Sánchez. A Junts, sí. El partit que assegura que dirigeix un pròfug. El mateix a qui boicoteja els projectes, com l’oficialitat del català a Europa. El mateix amb un líder que manté encerclat judicialment sota la filosofia del “qui pugui fer, que faci”. Hom diria que, en aquesta trama, la coherència no és enlloc.
Per a estrany, tot i que potser el que menys, el moment de Vox, que abandona governs autonòmics i passa a viure un ressorgiment. Amb el PSOE resistint entre tempestes i el PP desorientat, el que seria estrany és que no capitalitzessin part del soroll, en una mena d’economia circular de la indignació.
I, tanmateix, si alguna cosa ensenya aquest peculiar ecosistema polític és que l’estrany acaba sent costum, i l’habitual, excepció. Com a la mitologia grega, en què els déus convertien qualsevol embolic humà en tragèdia èpica, aquí cada actor polític sembla entestat a ser Zeus llançant llamps, quan sovint només són Ícar acostant-se massa al sol fins a cremar-se les ales. Perquè, en la política espanyola, el veritablement extraordinari seria que deixés de passar alguna cosa estranya.