Després d’una dècada entrenant a Segona Divisió B gairebé sempre amb èxit, Manolo González va aixecar de la lona l’Espanyol que vagabundejava a Segona Divisió. En la seva primera ( mitja) temporada el va ascendir en un playoff cardíac, en la segona el va salvar en contra de l’opinió de molta gent. En la seva tercera el té situat en posicions europees després de catorze partits i amb uns números històrics.
L’evolució d’aquest Espanyol està intrínsecament lligada al creixement d’un entrenador que des de l’anonimat més absolut s’ha guanyat un nom per mèrits propis en el futbol espanyol. Ell és l’estrella. La mà que ha gronxat l’Espanyol fins a tornar-li la identitat. Trobant solucions habitualment per resoldre partits, com en el desplaçament a Vigo, que fan olor de mal final.
En Kike i l’Edu van entrar per la pilota aturada, ens donaven més opcions per guanyar”
Més enllà dels resultats, al llarg d’aquesta temporada es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades en què González s’ha vist superat pel seu homòleg a la banqueta. L’habitual ha estat el contrari, que la lectura de l’entrenador de Folgoso do Courel sigui l’encertada, ja sigui perquè el seu equip és capaç de sotmetre el rival o perquè impedeix que el seu talent aflori. Però el seu fort, com ell mateix va reconèixer fa un parell de mesos en roda de premsa, són les seves intervencions al llarg dels partits. “Al llarg de la teva carrera, cada any vas millorant com a entrenador. Veus coses noves que pots aplicar, tens més experiència, més calma. Crec que si tinc una virtut és que llegeixo els partits força bé, i això també ho he millorat”.
Una declaració que no era fútil. L’últim exemple va aparèixer a Vigo. Contra un rival molt ofensiu, però amb problemes per crear a l’últim terç del camp, va proposar una defensa ordenada com a base per a la supervivència. Abans de pensar a guanyar, havia de pensar com no perdre. De manera que passats els minuts, al seu cap va anar donant forma a la idea de la victòria. “Jo sabia que si el partit anava 0-0 en el tram final tindríem opcions”. I en vista de la incapacitat del seu equip per buscar transicions ràpides, va optar per la pilota aturada. “Sempre he donat importància a la pilota aturada, sempre m’ha donat molts punts en totes les categories. Per això van entrar en Kike (García) i l’Edu ( Expósito). L’Edu és el millor llançador a pilota aturada, ens donava més opcions per poder guanyar”, va dir ahir després del triomf producte d’una centrada d’ Expósito i una rematada de García en un córner.
Però no només ha estat contra el Celta. Són molts els exemples al llarg de la temporada de com la seva intervenció va tenir molt a veure en el rendiment de l’equip. Contra el Sevilla, els canvis tàctics al descans van capgirar el partit per acabar-lo guanyant. Contra l’ Elx el joc directe davant una defensa avançada va donar tres punts més. La derrota contra el Betis no pot fer oblidar que González va ser superior en ambició a Pellegrini, i el seu equip, clarament superior.
Però res del que proposa el gallec no arribaria a bon port si no tingués un grup completament convençut dels seus plantejaments. “La meva por més gran la primera vegada que vaig trepitjar el vestidor de l’Espanyol era que els jugadors no creguessin en el que volíem fer”, va dir fa poc González en roda de premsa. A Vigo va reforçar aquella idea. “Els jugadors confien en el que fem. Han respectat el pla de partit. És el més difícil, convèncer el jugador perquè treballi tant i defensi com un animal. Estic molt orgullós del grup”, es va desfogar.
L’any passat, a hores d’ara, l’Espanyol era 19è, amb 11 punts. Va necessitar 24 partits per aconseguir els 24 punts que ara té a la classificació després de només 14 partits. L’últim Espanyol que va arribar a competicions europees, amb Rubi al comandament, va trigar 18 jornades a aconseguir aquests 24 punts. Els números són històrics i a hores d’ara ningú no pot dubtar que el factor clau d’aquest èxit és la direcció des
de la banqueta de Manolo
González.
