Ja érem a les postres i Gabriel Rufián continuava responent preguntes el contingut de les quals no puc revelar –off the record obliga– en un sopar per a íntims i coneguts, dilluns, que organitzava l’advocat i amic Jufresa. Malgrat jugar a casa –il Giardinetto– i a diferència del RCD Espanyol, vaig perdre in extremis els tres punts.
Un tros de pastís de xocolata va caure a pes sobre els pantalons amb rotunditat. Sense temps de jurar en llatí, vaig fregar el teixit amb el tovalló i la taca, burleta, es va amplificar. Allò semblava la relació ERC i Junts (deunidó com s’estimen en la intimitat!).
Com no podia ser de cap altra manera –se m’ enganxen les falques dels polítics–, vaig portar ahir mateix els pantalons a la tintoreria. Tinc entès que com més aviat, millor.
I com no podia ser de cap altra manera, em va tocar pagar.
– Són dotze euros.
Aquí volia arribar jo: ho vaig trobar car. Amb dotze euros em podria comprar una gamba soltera, dos paquets de tabac –per cert, va pujar un 6% dissabte– o convidar la nòvia a un viatge amb metro!
Tintoreria, crispetes, vicis... Les petites coses em resulten més cares del compte
Lluny de fer autocrítica, vaig sortir de la tintoreria ofuscat: últimament, tot ho trobo car. Fins i tot les crispetes de diumenge als cinemes Verdi, gairebé set euros! O el preu de l’últim AVE a Madrid en cap de setmana...
Si l’economia espanyola va de conya... ¿em dec estar tornant un d’aquests antisanchistes que van exigint eleccions i tot plegat perquè així no té sentit governar? O pitjor: ¿m’estic fent gran i acabaré un dia d’aquests anotant despeses menors en una llibreta? Em fa pànic!
Lee tambiénWalt Disney va variar el món
El cas és que si tot ho trobo car, no puc convidar cap amiga a una marisqueria i fins i tot el ioga manca de sentit. Gràcies a la pobresa, tots sabem que els diners no donen la felicitat. Com que sí que podria ser d’una altra manera, es pot viure sense condecorar-se els pantalons, fumar, menjar crispetes al cinema, viatjar a Madrid o això tan lleig de pagar a mitges un sopar carregat de bons propòsits.
Els diners no donen la felicitat, la seva absència, encara menys. Sobretot quan totes les petites coses comencen a semblar més cares del compte.
